Montjuïc vs. Puigterrà

Potser, de tots els turons que hi ha a la ciutat de Manresa, el de Puigterrà és el que té més semblances amb la muntanya de Montjuïc de Barcelona ja que, històricament, els dos han sigut punts estratègics per la defensa de la ciutat i, en l’actualitat, han sigut seu d'instal·lacions esportives.

Situat a 281 metres d’altura, el turó de Puigterrà es troba al centre de Manresa. L’any 1761, es construeix al seu cim un dipòsit de pólvora. Aquest, amb els anys, passa a ser un petit fortí amb alguns canons. Posteriorment, l’any 1834, es desenvolupen certes millores com la creació del fossat, troneres, parapets... per acabar sent un fort, el Fort de Santa Isabel.

La Muntanya de Montjuic de Barcelona, situada a 173 metres sobre el nivell del mar, ha sigut, des de sempre, un punt estratègic per la ciutat, tan per defensar-la com per mantenir-la controlada ja que, entre l’any 1842 i 1843, és bombardejada dues vegades per acabar amb les revolucions populars. El castell que conservem en l’actualitat data de l’any 1751 però, igual en el cas de Manresa, és precedit per un fortí construït l’any 1640.

L’any 1877 s’autoritza l’enderrocament de totes les fortificacions de la ciutat de Manresa i el Governador Civil cedeix el Fort de Santa Isabel a l’ajuntament amb la condició de conservar-lo. No obstant, amb el temps, aquest es deteriora quedant, tan sols, avui en dia, una única paret de peu.

A començaments del segle XX, el turó de Puigterrà, conegut com “El Castell”, es troba totalment erm, sense vegetació. A més, com que Manresa no disposa d’espais lliures, durant la República es proposa convertir el turó en un gran parc. Davant la negativa dels propietaris de la zona, però, el projecte queda aturat. No és fins la dècada dels quaranta quan es comencen a plantar els primers arbres al turó, com a intent d’urbanitzar-lo.

La Muntanya de Montjuic ha arribat a ser, tal i com la veiem avui en dia, gràcies, principalment, a dos fets: L’Exposició Universal de 1929 i els Jocs Olímpics de 1992.

L’exposició universal permet la urbanització de tota la zona de Plaça Espanya. Avui en dia encara en queda el Palau Nacional, les Fonts Màgiques, el Teatre Grec, el Poble Espanyol.... Els Jocs Olímpics, per altra banda, permeten la urbanització de la zona de l'Anella Olímpica que abarca l'Estadi Olímpic, el Palau Sant Jordi, la torre de telecomunicacions, el Museu Olímpic, el Jardí Botànic...  
Una altra de les modificacions es produeixen en les infraestructures ja que es milloren els accessos i les connexions interiors de la muntanya. Així, per tal d'arribar a dalt disposem d'una línia de bus que ens deixa als peus del castell, a més d'un funicular, un telefèric... permetent que la muntanya sigui un element més de la ciutat i dels ciutadans.

El turó de Puigterrà, en canvi, és avui en dia una zona totalment aïllada de la resta de la ciutat. Si no saps que existeix, difícilment hi puguis arribar ja que els accessos estan amagats. A simple vista, el parc no es veu ja que està tapat per edificis. Teòricament està considerat com un parc però la manca d’urbanització interior ho posa en dubte malgrat la quantitat d'arbres que hi ha. Els camins, amb elevat pendent, van rodejant el turó fins arribar a la part superior on només hi ha les restes de l’antic fort de Santa Isabel i un centre de telecomunicacions. A més, és un punt conflictiu i perillós, sobretot a la nit ja que està freqüentat per drogadictes. L’únic equipament que s’hi construeix és una pista de bàsquet privada, l’any 1966. No obstant, es cedeix l’any 2000 a l’ajuntament i ara es troba en desús i desaprofitada malgrat trobar-se en un dels espais més cèntrics de la ciutat. 

Són, doncs, dos exemples diferents d'ocupació de la muntanya. Mentre que un esdevé un espai d'oci pels barcelonins, l'altre roman desaprofitat pels ciutadans de Manresa.