L'Alchemika vs. la Fàbrica Nova

L’any 1948, l’empresari Bonaventura Costa Font encarregà la construcció d’un conjunt industrial tèxtil a l’arquitecte Francesc Mitjans. Aquest es situà a la zona del Camp de l’Arpa, ocupant dues mançanes delimitades pels carrers de Guinardó, Sant Antoni Maria Claret, Trinxant i Freser. 

Entre les diverses industries que formaren el complex, l’any 1955 s’hi instal·là la fàbrica de plàstics Alchemika, creadora, entre altres, de la fregona Mik.

Tan Alchemika com Costa i Font tancaren portes a començaments dels anys 80. A partir d’aquell moment, els veïns es començaren a mobilitzar per tal que aquells terrenys acollissin equipaments pel barri.

Proposta del nou projecte de la fàbrica Alchemika

L’any 2006, l’Ajuntament adquirí el solar i un any després es presentà el projecte de transformació de la fàbrica Alchemika que acolliria una biblioteca, una residencia de la tercera edat, una guarderia i un centre de barri.

Un dels punts forts del projecte era mantenir la façana de l’empresa de plàstics ja que estava catalogada com a patrimoni industrial de la ciutat. D’aquesta manera, es va buidar tot l’interior de la nau deixant la façana apuntalada com a única peça que s’ha conservat.

Interior de la Biblioteca 

Les obres es desenvoluparen en diverses fases. Així, mentre que la guarderia obrí portes al setembre de 2011,la Biblioteca i el Centre de Barri estan a l’espera d’entrar en funcionament. La residència de la tercera edat, pel seu cantó, encara està en obres.

Per altra banda, a Manresa,  es va construir la Fàbrica Nova l’any 1925, propietat d'Eusebi Bertran i Serra. Va ser la fàbrica més important de la Catalunya central, donant feina a gran quantitat de famílies durant diverses generacions.

Als anys 70, però, la fàbrica va deixar de ser competitiva. Això causà una forta agonia marcada per continues reduccions de plantilla fins al seu tancament definitiu a l’any 1989.  

Proposta pel nou complex de la Fàbrica Nova

L’any 2004 es planificà la urbanització del gran solar que establia la restauració de part de la nau principal de l’antiga fàbrica, disposant-hi un gran espai comercial  i complementant-lo amb 420 habitatges, un aparcament subterrani per a 900 vehicles, dues torres de serveis i equipaments (una per a un hotel i l’altre per a oficines), un poliesportiu i un gran parc urbà que lligaria tots aquests elements.

Les obres començaren l’any 2007 però de seguida aparegueren queixes veïnals ja que s’enderrocà parcialment l’interior de la nau principal de la fàbrica Nova, deixant només en peu la façana. El fet culminant va ser la greu situació de crisi que vivia el nostre país que va fer que l’any 2009 el projecte quedés aturat ja que l’empresa que l’havia de realitzar, per problemes econòmics, l’abandonà.

Fàbrica Nova. Les obres quedaren aturades a mig fer

Això causà  que tot el seguit d’obres començades quedessin a mitges com l’aparcament subterrani, els forats on hi havia d’anar els blocs de pisos... tot plegat voltat de  muntanyes de runa. Enmig de tot això apareix el que queda de la nau de l’antiga fàbrica Nova, mutilada i parcialment ensorrada ja que sembla que no tan sols es buidà l'interior sinó que fins i tot desaparegueren, també, algunes façanes.

Possiblement, el projecte previst no s’acabi realitzant. És per això que ara seria un bon moment per repensar el que realment volem pels espais de la Fàbrica Nova.

Crec  que malgrat la destrossa ja feta, s’hauria de conservar íntegrament el que resta de la fàbrica, tan la façana com la seva estructura interior. Tenim, doncs, una nova oportunitat per redefinir les condicions del futur projecte.   

Considero que tan l’Alchemika com la Fàbrica Nova han tingut dues històries molt semblants,ja sigui en haver estat dues impulsores de la indústria catalana, en haver estat focus de reclamació veïnal per obtenir equipaments pel barri... La diferència principal, però, apareix en el procés de rehabilitació en què una ja està començant a funcionar i l’altre és tot un incert en com acabarà.

L'ANELLA VERDA DE MANRESA

A les últimes dècades s’ha produït una expansió urbana tan exagerada que alguns pobles han arribat a fusionar-se, físicament. Degut a la creació d’aquestes xarxes urbanes tan denses, moltes vegades no es deixa lloc als espais naturals, fent que molta gent hagi de fer grans desplaçaments per arribar a zones rurals.

Aquest és el cas de Barcelona i de la seva àrea metropolitana que formen un espai continu urbanitzat on podem trobar gran quantitat de pobles i ciutats adherides. L’ alternativa a tot aquest bullici urbà és el Parc de Collserola, l’únic pulmó verd capaç de regenerar l’aire contaminat d’aquesta zona tan massificada. És una zona de 8.000 hectàrees d’espai natural i forestal rodejat per una anella urbana formada per diverses ciutats com Barcelona, Molins de Rei, Sant Feliu...

Degut a la importància de mantenir viu el parc, s’ha creat el Consorci del Parc Natural de la Serra de Collserola que vetlla per mantenir el parc en bones condicions i per tal que sigui accessible a tothom. 

Manresa, malgrat haver patit un fort creixement aquests últims anys, no ha patit el fenomen de metropolització ja que té la gran sort de tenir un rodal natural i agrícola que l’envolta, deixant-la respirar de la resta d’agrupacions urbanes dels voltants.

Aquest rodal és un espai continu, natural i agrícola on s’hi poden realitzar diverses activitats, tan en l’àmbit de l’educació, de l’esport, de l'oci o bé de la cultura (observació de la fauna i la flora, senderisme, passeigs en bici...) S’ha de valorar aquest espai si els manresans no volem perdre un element que ajuda a la nostra qualitat de vida.

D’aquesta manera, a l’any 2009, es desenvolupen diverses jornades plantejant la necessitat de recuperar el valor del rodal de Manresa sota el concepte d’Anella Verda, seguint els passos que ja havien fet altres ciutats com Vitòria, Tarragona, Lleida... És a partir d’aquestes jornades que es crea un grup de treball amb una forta representació ciutadana que, de manera organitzada, treballa per mantenir i tirar endavant aquest projecte per tal que tots els veïns de Manresa i entorn se’n puguin beneficiar.

Per tal que l’anella funcioni és imprescindible que no sigui fragmentada ja que la relació entres els diversos ecosistemes perillaria. En els últims anys hi ha hagut diversos conflictes entre l’ajuntament i les associacions de veïns ja que s'havien plantejat alguns projectes que afectaven, de manera directe o indirecte, l’anella verda. Per això, encara avui en dia es realitzen diverses campanyes per tal de recordar la importància d’aquest coixí natural de què disposa la nostra ciutat. Que sigui un espai de tots i per a tots!

Vist això, es pot concloure que els habitants de Manresa vivim en un entorn més pròxim a la natura que millora així la nostra qualitat de vida. No obstant, s'ha de tenir en compte que és una ciutat molt més petita que Barcelona i apartada de la zona metropolitana on els espais naturals són una excepció.  

Montjuïc vs. Puigterrà

Potser, de tots els turons que hi ha a la ciutat de Manresa, el de Puigterrà és el que té més semblances amb la muntanya de Montjuïc de Barcelona ja que, històricament, els dos han sigut punts estratègics per la defensa de la ciutat i, en l’actualitat, han sigut seu d'instal·lacions esportives.

Situat a 281 metres d’altura, el turó de Puigterrà es troba al centre de Manresa. L’any 1761, es construeix al seu cim un dipòsit de pólvora. Aquest, amb els anys, passa a ser un petit fortí amb alguns canons. Posteriorment, l’any 1834, es desenvolupen certes millores com la creació del fossat, troneres, parapets... per acabar sent un fort, el Fort de Santa Isabel.

La Muntanya de Montjuic de Barcelona, situada a 173 metres sobre el nivell del mar, ha sigut, des de sempre, un punt estratègic per la ciutat, tan per defensar-la com per mantenir-la controlada ja que, entre l’any 1842 i 1843, és bombardejada dues vegades per acabar amb les revolucions populars. El castell que conservem en l’actualitat data de l’any 1751 però, igual en el cas de Manresa, és precedit per un fortí construït l’any 1640.

L’any 1877 s’autoritza l’enderrocament de totes les fortificacions de la ciutat de Manresa i el Governador Civil cedeix el Fort de Santa Isabel a l’ajuntament amb la condició de conservar-lo. No obstant, amb el temps, aquest es deteriora quedant, tan sols, avui en dia, una única paret de peu.

A començaments del segle XX, el turó de Puigterrà, conegut com “El Castell”, es troba totalment erm, sense vegetació. A més, com que Manresa no disposa d’espais lliures, durant la República es proposa convertir el turó en un gran parc. Davant la negativa dels propietaris de la zona, però, el projecte queda aturat. No és fins la dècada dels quaranta quan es comencen a plantar els primers arbres al turó, com a intent d’urbanitzar-lo.

La Muntanya de Montjuic ha arribat a ser, tal i com la veiem avui en dia, gràcies, principalment, a dos fets: L’Exposició Universal de 1929 i els Jocs Olímpics de 1992.

L’exposició universal permet la urbanització de tota la zona de Plaça Espanya. Avui en dia encara en queda el Palau Nacional, les Fonts Màgiques, el Teatre Grec, el Poble Espanyol.... Els Jocs Olímpics, per altra banda, permeten la urbanització de la zona de l'Anella Olímpica que abarca l'Estadi Olímpic, el Palau Sant Jordi, la torre de telecomunicacions, el Museu Olímpic, el Jardí Botànic...  
Una altra de les modificacions es produeixen en les infraestructures ja que es milloren els accessos i les connexions interiors de la muntanya. Així, per tal d'arribar a dalt disposem d'una línia de bus que ens deixa als peus del castell, a més d'un funicular, un telefèric... permetent que la muntanya sigui un element més de la ciutat i dels ciutadans.

El turó de Puigterrà, en canvi, és avui en dia una zona totalment aïllada de la resta de la ciutat. Si no saps que existeix, difícilment hi puguis arribar ja que els accessos estan amagats. A simple vista, el parc no es veu ja que està tapat per edificis. Teòricament està considerat com un parc però la manca d’urbanització interior ho posa en dubte malgrat la quantitat d'arbres que hi ha. Els camins, amb elevat pendent, van rodejant el turó fins arribar a la part superior on només hi ha les restes de l’antic fort de Santa Isabel i un centre de telecomunicacions. A més, és un punt conflictiu i perillós, sobretot a la nit ja que està freqüentat per drogadictes. L’únic equipament que s’hi construeix és una pista de bàsquet privada, l’any 1966. No obstant, es cedeix l’any 2000 a l’ajuntament i ara es troba en desús i desaprofitada malgrat trobar-se en un dels espais més cèntrics de la ciutat. 

Són, doncs, dos exemples diferents d'ocupació de la muntanya. Mentre que un esdevé un espai d'oci pels barcelonins, l'altre roman desaprofitat pels ciutadans de Manresa.

Ciutat Vella, amb experiència...

El casc antic de Barcelona és un clar exemple de suma d’agregats fruit del pas del temps i de diverses civilitzacions. Així, podem trobar restes romanes com per exemple, el mont Tàber, la necròpolis, parts del temple d’August, de l’aqüeducte o bé restes de la muralla medieval.

Manresa, en canvi, no disposa d’elements tan clars de la seva època de fundació ja que moltes de les construccions originals no han suportat els saqueigs que la ciutat ha patit o bé han estat aprofitades com a base per a construccions posteriors.

No obstant, la troballa d’unes restes ceràmiques i d'una necròpolis al cim del Puig Cardener permeten situar aquesta zona el nucli primitiu i fundacional de la ciutat. 
El Puig Cardener es troba a 238 metres sobre el nivell del mar. És una gran plataforma plana de 5000 metres quadrats limitada quasi tota ella per un penya-segat, emplaçament ideal per a una ciutat antiga. Així, diverses civilitzacions passaren per aquest punt en el llarg de la història.

La ciutat es consolida i va creixent fins arribar a la necessitat d'expandir-se. Diverses ampliacions es van desenvolupant al llarg dels anys. Així, al segle XI, quan el Puig Cardener es queda petit, comencen a aparèixer cases al Puig Mercadal, un turó situat a la part nord permetent que la ciutat creixi cap aquella zona.
La altres ampliacions es fan durant els segles XIV i XVII. Aquestes es desenvolupen cap al vessant oest ja que cap a la part est hi ha el torrent de Sant Ignasi, cap al sud el Puig Cardener i cap al nord el Puig Mercadal, barreres naturals difícils de superar.

La ciutat de Barcelona, degut al creixement demogràfic, també ha de fer front a diverses ampliacions ja que el primer recinte emmurallat romà queda petit amb el anys. Així, sergeixen diversos ravals extramurs com el de Santa Maria del Mar o bé el de el de Sant Pere de les Puelles. Per això, les muralles s'amplien per incorporar i consolidar els nous assentaments. La primera intervenció es fa durant el segle XIII i passa  per la riera de Sant Miquel i per la part nord-est de la ciutat. La segona, en canvi, es fa al segle XIV i segueix el curs de la riera de Magòria.

A Manresa, a mesura que s'extenen els assentament, les muralles també creixen. Tot i així, s’ha de dir que aquesta muralla no s'ha d'entendre com a un mur massís de pedra sinó que incorpora diverses de les edificacions existents, reforçant la part exterior i posant poques obertures en part superior. A més, també aprofita les condicions naturals del terreny com el Puig Cardener, el torrent de Sant Ignasi...

Per tal d'accedir a Manresa, durant el segle XIV hi ha els portals d'on en surten els camins cap a altres poblacions. Així, del portal de Sant Domènec en surt l’antic camí de Cardona; del portal del Carme, el camí de Santpedor; del portal de Sobrerroca, el camí de Vic...

A Barcelona també hi havia diversos portals com el de Tallers, de Sant Antoni, de Sant Pau, de Jonqueres, Nou...

Barcelona, a inicis del segle XX, pateix una forta transformació del centre històric ja que es vol crear un nucli  medieval consolidat que en aquell moment no tenia, movent edificis del seu lloc original o bé restaurant-los. No obstant, la distribució urbana dels carrers del centre històric de Manresa ha perdurat quasi bé intacte fins els nostres dies.  

Manresa

Sóc l'Adrià de Manresa i espero que, mitjançant aquest bloc, poguem conèixer una mica més la meva ciutat.

Manresa té 80.000 habitants i és la capital de la comarca del Bages. Popularment, l'anomenem "Cor de Catalunya" per la seva centralitat i pel sentiment de país que tenim els manresans.  

Geogràficament ens trobem en un nus important de telecomunicacions ja que Manresa connecta l’Eix del Llobregat amb l’Eix Transversal, vies que creuen Catalunya d’est a oest  i de nord a sud. Perquè us en feu a la idea, estem molt a prop de la confluència dels rius Cardener i Llobregat. 

La principal característica que presenta l'orografia de la ciutat és la seva irregularitat ja que ens estenem per sobre una gran quantitat de turons: el Puigmercadal, el Puigterrà, el Puigberenguer, Tossal dels Cigalons i el Puigcardener, que és a on s'establiren els primers manresans.

Amb el pas del temps, la ciutat s'ha anat expandint cap al vessant nord-est ja que la proximitat del riu Cardener i el caràcter abrupte dels entorns ha dificultat l’expansió cap a altres direccions.

Si hagues de triar les principals vies de què disposa la ciutat em quedaria amb la Carretera de Vic i el Passeig Pere III: 

La Carretera de Vic, històricament, ha estat una via de pas obligatòria per a tots els forasters que han volgut anar cap al nord de Catalunya. No obstant, amb la construcció de l’Eix del Llobregat i l’Eix Transversal, que fan la funció de rondes, la Carretera de Vic quedà només al servei dels manresans que avui en dia encara l'utilitzem per travessar la ciutat d'una punta a l'altra. Així, la condició de carretera que tenia en uns origens ha deixat pas, avui en dia, a la condició de carrer.  

El Passeig és un punt important de trobada per a tots els manresans ja que, des de sempre, ens ha agaradat passejar-hi. És una via peatonal, arbrada, amb locals comercial i quioscos com el del Quimet o el de Canaletes on a  l'estiu pots seure a prendre alguna cosa amb els amics.

Segur que trobaríem opinions per a tots els gustos en relació a aquesta ciutat però el que n'estic segur és que Manresa és la meva infància, la meva juventut, les meves vivències i records, és... una gran part de mi