Caminar pels carrers de qualsevol nucli històric – fundacional - d’una
ciutat sempre té quelcom d’especial. És passejar per segles i segles de records
col·lectius, d’històries anònimes que deixen la seva petita petjada en el racó
més insospitat. I cada habitant de cada poble o ciutat al final acabarà identificant
una part de la seva trajectòria vital amb aquella plaça, aquella font, aquella
caseta d’aparença insignificant o l’ambient d’aquell carrer que al llarg del
temps el va veure crèixer, en tots els sentits.
 |
| Cares a la font dela plaça Sant Just i Pastor |
Tenir la capacitat de saber conservar (intencionadament o no) al llarg del
temps aquests elements que han forjat el caràcter i el sentiment de pertinença
de milers de ciutadans anònims a la seva ciutat és una qüestió imprescindible. Això
es fa present a la ciutat vella de Barcelona, on no només les traces antigues
es mantenen, sinó on la memòria també és tangible, es respira a l’ambient.
 |
| Forats de metralla a Sant Felip Neri |
Malauradament en el cas de la ciutat que m’ha vist crèixer, el Prat,
difícilment podré identificar la majoria d’aquests espais d’aquí uns anys,
doncs ja m’és molt difícil reconeixe’ls avui. Què se n’ha fet d’aquell parc on
passava llargues estones amb els avis o la capelleta de la cantonada on quedava
amb els amics? Entristeix el fet de saber què quan siguis gran no podràs dir a
ningú una frase tan senzilla com aquesta: “Mira, sobre aquestes pedres vaig
apendre a anar en bicicleta”. Però el que més entristeix de tot és que la
majoria de les vegades la seva desaparició no té cap justificació, més enllà de
“és que està vell” o “fa lleig”. Penso que al final el que s’aconsegueix amb
això es crear ciutats impersonals i esborrar els records de les persones.
Perquè què ens queda si ens treuen els records?
