Quan ens
trobàvem passejant per la ciutat vella de Barcelona intentava imaginar aquelles
mateixes explicacions de carrers estrets, edificis conservats durant anys i
demés pel centre de Castelló. Vaig recórrer mentalment alguns dels carrers de
Castelló sense massa èxit.
Hi ha plantejaments que apunten a que Castelló és
un poblat creat de nova planta, com un pla regular segons el planejament teòric
de l’esquema de bastida del sud de França. L’equiparen a altres vil·les de la
comarca sorgides en la mateixa època, com ara, Vila-real, Nules o Vilafranca. Així
doncs, i segons aquesta hipòtesi, la ciutat naix com a encreuament de dos
carrers paral·lels com a eixos nord-sud, Enmig i Major i la seua perpendicular,
Colom, com a eix est-oest. I en l’encreuament d’aquestes es trobava, i troba,
la Plaça Major, la plaça de l’església.
Si bé en un primer moment podem estar d’acord amb
tot l’anterior si analitzem detingudament (amb els plànols adjunts). El carrer
Colom mai ha estat un eix sinó que queda tallat per Enmig i no es prolonga. De
la mateixa manera, el carrer Major no és paral·lel al d’Enmig i la plaça Major
no està a l’encreuament efectiu dels eixos. Per això, han sorgit altres
afirmacions corroborant el que ja vam comentar en el primer post, el trasllat
de la població des de l’ermita de la Magdalena a l’alqueria de Benirabe, la
qual es situava al costat de la sèquia major reseguida per un camí, el
posterior carrer Major. Tot açò justificaria la diferència en les vil·les
medievals veïnes, totalment regulars, com ara Vila-real. Com a ciutat medieval,
Castelló va ser, si més no, peculiar, i els seus carrers sempre van fer-se molt
més amples que és els que acostumen a caracteritzar aquestes ciutats, ,
sobretot el carrer Major, més estrets i angostos.
El fossar, l’antic cementeri,
com també passava a Barcelona, també es trobava al centre, al costat de la
plaça Major. Es va construir el 1320 amb una llicència de Jaume I perquè no
s’enterrés a les esglésies, allà va romandre durant 500 anys, junt al cementeri
de la juderia i el de la moreria. El 1806 per qüestions de salubritat, pestes i
malalties, el cementeri va traslladar-se a les afores. Aquests terrenys van
cedir-se a la família Bayer, convertint-se en un jardí interior de vivenda. I,
com en el cas de Barcelona, actualment es conserven com una plaça.
Durant les darreres dècades, el centre antic, que
continua sent el centre comercial, administratiu, residencial, s’ha trobat
immers en procés de nou canvi amb la introducció edificis alts, i generalment
molt estrets, els quals combinats amb els edificis de dos o tres plantes
conformen un collage de molt poca gràcia estètica. A més a més, els esforços per reduir el
trànsit, per dins d’aquest, a través de pivots regulables només per veïns, no
acaben de donar bons resultats i sempre hi ha presència de molt de cotxes
excepte en les poques zones peatonals que queden reduïdes a la plaça Major i la
de Santa Clara, situada al costat.
Si bé, no trobarem un “Espai Brossa”, a Catelló un
dels edificis que s’ha salvat de l’escabetxina és la Llotja del Cànem que data
del segle XVI que va ser comprat i rehabilitat el 1999, per la UJI, Universitat
Jaume I, per crear espais d’exposicions i una biblioteca.
