“COMO EL VINO, LOS PARQUES MEJORAN CON LOS AÑOS”_ DANIEL FREIXAS

El PARC DEL CLOT

"límit" existent en el parc

Daniel Freixas encara passeja, entre les arcades que va poder salvar, el record d’aquell parc que es construiria com una gran novetat després de la transició. Un parc com cap altre, sense límits fixes, sense ser un solar tancat, amb una topografia artificial que amaga les petites dimensions del projecte, endinsant-nos de tal manera que oblidem a la Barcelona on estem, una il·luminació que guiarà a tot usuari, sense barreres arquitectòniques evitant com diu ell “ un parque ortopédico”, però sobretot, un parc concebut amb delicadesa, conscient de la realitat social del moment però amb la voluntat de canviar-la, mitjançant la sinceritat en la seva arquitectura. 

Entre d’altres aspectes arquitectònics, urbans, materials i socials, parlava de la paciència com a condició bàsica per apreciar l’evolució d’una situació en concret o d’una arquitectura, ….o d’un parc. En aquest cas ens advertia que “si alguien construye un parque y des del minuto 0 ya es de su agrado, sería un mal parque”. 

L’home pràcticament ens explicava el projecte a través de les experiències i extrevans viscuts, quasibé a mode d’assaig-error. 

En aquest cas no compararé aquest parc amb cap altre, perquè aquest ha sigut l’únic que l’he pogut passejar mentre Daniel Freixes, l’home que l’ha concebut i que ben sovint l’hi dona un cop d’ull a les plantes que va proposar com a festival d’aromes i colors de primavera, ens l’ha descobert amb tal senzillesa i naturalitat.