Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris diego_palma. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris diego_palma. Mostrar tots els missatges

dimarts, 15 de gener del 2013

Na Burguesa i Collserola





Bellver té una funció molt important per a la ciutat com a “pulmó verd” que és. En aquest sentit el paral·lelisme amb Collserola és molt clar. És una illa verda que amb el temps ha quedat envoltada i ben delimitada per la ciutat. Les seves 107 hectàrees d´extensió queden lluny de les més de 8.000 de Collserola, però les seves funcions i valors ecològics són igualment importants, essent un territori de gran riquesa natural on podem trobar gran diversitat de flora i fauna endèmica de la illa, a més de ser un gran espai per el lleure, sent molt comú trobar gent passejant o fent esport, o grups escolars aprenent de la natura. Tot i ser més petit en comparació amb Collserola, el bosc de Bellver és pot considerar com una prolongació de la Serra de na Burguesa, formació molt més extensa situada entre Palma i el municipi de Calvià. Na Burguesa és el nom que reb la part més meridional de la Serra de Tramuntana, serralada que voreja l´illa pel nord-oest. Així doncs, ens trobam amb un territori envoltat pràcticament en la seva totalitat per ciutat, però d´un caire molt diferent de la ciutat que envolta Collserola.


Camí del Parc de Col

Camí de la Serra de Na Burguesa


Per una banda tenim Son Vida, urbanització de luxe i plena de xalets exclusius, hotels de cinc estrelles, resorts i camps de golf. A tot el seu costat sud està vorejada d´urbanitzacions costaneres i turístiques, i al costat oposat el municipi de Calvià és qui la delimita. Contactes aquests que inevitablement han afavorit i propiciat la especulació urbanística i que moltes vegades han relacionat amb la gran quantitat d´incendis que any rere any pateix la zona, el més greu d´ells cremant la meitat de la serra el 1993.



Xalet a Son Vida


A l´altre extrem, el seu límit amb la ciutat de Palma és molt marcat i, com a Collserola, poc clar i deixat de banda històricament a nivell de planejament urbà. Crec que podría ser molt oportú un estudi d´aquest límit per tal d´obrir aquest espai natural cap a la ciutat en millors condicions, de la mateixa manera com la ciutat de Barcelona va impulsar el projecte de “Les 16 portes de Collserola”.

SANTA CATALINA DE PALMA I LA VILA DE GRÀCIA





Encara que el barri de Santa Catalina no va ser mai poble en si mateix, s’assembla a Gràcia en diversos aspectes. Ambdós barris sobresurten de la ciutat en relleu, estant una mica per sobre del nivell del mar. Per damunt de tot, allò que els uneix són dos trets distintius: les cases baixes i els carrers tranquils, alguna cosa que surt del conjunt i que fa que algú que hagi estat a un barri, s’enrecordi de l’altre quan el visita.
Santa Catalina era un barri de pescadors com ho era la Barceloneta, però més modest pel que fa a les construccions. En termes de modèstia també es distancia molt de la vila gracienca ja que sempre ha estat barri obrer i Gràcia ha mantingut sempre un aire burgès que es conserva. Així i tot, l’afany dels graciencs de sentir-se encara avui part d’un poble annexat a una gran ciutat és similar a l’afany dels cataliners per diferenciar-se d’altres barris pròxims com els de Son Armadans o Puig de Sant Pere. Hi ha per tant, una història en ambdós casos que ens porta a entendre la personalitat que tenen els seus carrers.   Avui dia, podem dir que s’han conservat molts d’aquests aspectes encara que vagin evolucionant.  Ambdós barris són dels més cobejats per les agències immobiliàries i estan sofrint canvis de millora. Per exemple, s’han anat tancant carrers per als vianants per tal de fer el barri més transitable.
A finals del segle XIX i principis del XX el barri de Santa Catalina es va enriquir i a partir d’aquí es construïren diversos edificis de tall modernista popular, com el Teatre Mar i Terra reformat l’any 2010 o l’edifici de l’hostal Cuba d’inspiració àrab (1908). Gràcia per altra banda és una mostra clara del modernisme català i el trobem arreu de les façanes de la vila: la casa Vicens al c/Carolines o la Casa Elisa Bremon d’Espina a Gran de Gràcia en són exemples ben interessants.


Al barri de Sta. Catalina s’hi pot accedir via el majestuós carrer de Jaume III així com el Passeig de Gràcia serveix d’entrada a la vila. Ambdós barris queden avui apartats del nucli urbà per grans vies com l’Avinguda d’Argentina per una banda i la Diagonal per altra. El traçat urbanístic és diferent ja que el raval cataliner manté una quadrícula més pronunciada que la vila gracienca la qual manté una estructura més caòtica, i s’organitza a partir de places i carrers principals com Gran de Gràcia o Travessera. La mobilitat al barri cataliner es fa via les principals avingudes que el rodegen: Argentina, Gabriel Roca, Indústria. I el barri de Gràcia està ben comunicat gràcies a l’Avinguda Diagonal, Ronda General Mitre, Via Augusta i el Passeig de Sant Joan.


Si caminem per aquests carrers ens queda clar que es conserva en gran part la seva història, en noms de carrers i façanes d’edificis singulars però tanmateix el que més fa que s’assemblin és l’aire cosmopolita que s’hi respira. Aquests dos llocs tenen una barreja similar de tradició, personalitat, autenticitat, mestissatge cultural, nostàlgia per allò que va ser, comerços moderns, botigues de tota la vida, etc. que et fan sentir en un lloc i en molts a la vegada. Del barri o raval de Santa Catalina n’han parlat com si fos un Soho, en proporció a l’illa, tot sigui dit. I de Gràcia se n’ha dit de tot!

dimecres, 21 de novembre del 2012

La acera sonámbula y verdadera


        Desde hace más de 7 años vivo en el passatge Marimón, una pequeña calle que comunica por un lado con Travessera de Gràcia y por el otro con la Avinguda Diagonal. No hace falta decir que he recorrido incontables veces el trayecto que separa mi casa de la parada del tranvía que está en la plaza Francesc Macià y que me lleva a la ETSAB, y otro tanto puedo decir de la distancia que separa mi casa de la estación de metro más cercana, la de Paseo de Gracia. Así que me hizo mucha gracia cuando el otro día leí esta reflexión que escribe Enrique Vila-Matas sobre un curioso hecho que he podido constatar después de todos estos años, y que sucede en este tramo de la Diagonal que va de Francesc Macià a Paseo de Gracia.




He encontrado alguna imágen de los edificios desaparecidos o reconvertidos que se enumeran en el texto. Muchos de estos cambios quedan lejos en el tiempo, pero otros los hemos podido ver no hace tanto. El último es el cierre de la líbrería Áncora y Delfín, que llevaba abierta desde 1956 y que cerró hace unos meses.


Sears Diagonal



Hueco dejado por el Sears.........
.........y ocupado por El Corte Inglés


Antiguos cines Windsor
Palau Robert, en la esquina de Paseo de Gracia con Diagonal




Buscando un poco más por internet he encontrado la réplica a este texto que este verano hace el mismo Vila-Matas, donde recuenta las últimas transformaciones acontecidas desde entonces, y reflexiona sobre las que están por venir (con el proyecto del Tram). Aparece publicada en 
http://cultura.elpais.com/cultura/2012/07/28/actualidad/1343483087_301857.html
La reproduzco aquí:


"Un farol sobre la Diagonal

    Recuerdo que, a finales del siglo pasado, al interesarme de pronto por la avenida Diagonal (por el tramo entre Macià y paseo de Gràcia), traté de descifrar un viejo enigma: por qué la acera del lado montaña era mucho más viva y atractiva y había tenido desde siempre muchos más paseantes que la sombría acera del lado mar, a la que la mayoría de barceloneses vio siempre como sonámbula y maldita.
Intenté resolver el misterio recorriendo de noche con una luz de farol la dos aceras, es decir, utilizando el método de Ramón Gómez de la Serna en su visita nocturna al museo del Prado, donde fue descubriendo a farolazos los cuadros allí expuestos. Pero finalmente, supongo que a causa del sistema empleado, no resolví enigma alguno.
Sin embargo, la investigación me dejó anotaciones acerca de la espectacularidad de las modernistas Casa Sayrach (imponente junto a Enric Granados), Can Serra, Casa Pérez Samanillo (hoy Círculo Ecuestre) y la Iglesia del Carmen, de estilo bizantino. Y también acerca de todo aquello que daba esplendor a la acera del lado montaña: la solera (que creía indestructible) de la mítica tienda de juguetes Tic-Tac, “el glamour no olvidado del desaparecido cine Windsor y el infinito prestigio de librerías como Áncora y Delfín y Cinc d’Oros”, el cine Diagonal, el hotel Balmoral, el bar Boliche, “tiendas de toda la vida como Furest o Gonzalo Comella, novedades del momento como Benetton y Zara, la iglesia del Carmen y el despacho de la agente Carmen Balcells”.
Hoy la Diagonal, si no la mira uno con demasiado detalle, es uno de los pocos lugares de mi nerviosa ciudad que parece o aparenta no haber cambiado demasiado desde cuando era yo joven. Pero, conservada o no, tiene ya la amenaza ahí, porque el Ayuntamiento planea remodelar la avenida y talar plataneros y palmeras. Así que recomiendo a los forasteros que vayan a ver cuanto antes ese avejentado y elegante tramo de la avenida, pues de él se podría decir lo mismo que de Belmonte cuando comenzó a torear: “Darse prisa a verlo porque el que no lo vea pronto, ya no lo verá”.
Jaime Gil de Biedma situaba el primer indicio de la modernidad en esa sensación extraña de haber sobrevivido a la ciudad de nuestra juventud. Recordé esto al descubrir que, incluso en ese tramo de la Diagonal que creía imperturbable, las transformaciones, aunque sutiles, habían ya tenido lugar. De hecho, bien mirado, apenas queda nada de lo que daba esplendor a la acera del lado montaña, mientras que del lado mar las cosas están peor que nunca, con esa interminable hilera gris de bancos quebrados.
Ayer vi que es verdad que todo aquello que al final, heroicamente o no, creemos haber conservado, también está tocado de muerte. Es el caso de la Diagonal, con su aire en realidad de involuntario museo urbano de lugares cerrados. Aun así recomiendo echarle una mirada a su ambigua elegancia, mirarla como si no pudiéramos ya nunca volver a ver a Belmonte.
La tienda de Benetton anuncia liquidación, Tic-Tac no existe y parece arrasado por los peores villanos, como tampoco están ya Balmoral, Boliche, Gonzalo Comella, Áncora y Delfín ni el cine Diagonal. Donde antes estaba la librería Cinc d’Oros, hay ahora un bar y las cervezas se hallan donde en otro tiempo estaba la nueva narrativa española.
En la avenida Diagonal, severo espectáculo de dignidad en la vejez, hay multitud de comercios en plena retirada y solo la terraza del bar José Luis y el eterno reloj de la Unión Suiza parecen querer acordarse de que un día, no sabemos cómo, alguien conoció aquí la euforia."

Bellver i Monjuïc



És sorprenent la similitud en molts aspectes de les ciutats de Palma i Barcelona: el límit amb el mar, la forma de la ciutat amb un casc antic amurallat d´orígen romà, el posterior creixement en forma d´eixample, la seva arquitectura, etc. Un per un, tots ells són trets característics i comparables d´una ciutat a l´altra. El cas de Bellver és curiós ja que per les seves característiques i el seu paper a la ciutat, alhora es pot estudiar paral·lelament a dos elements  de la ciutat de Barcelona: Monjuïc i Collserola.


El bosc de Bellver es troba situat a l´extrem occidental de Palma, cobrint la superficie d´un petit puig de 114 metres d´altura des d´on es domina la ciutat. És també la formació geológica més present i visible des de la ciutat, de la mateixa manera que ho és Montjuïc per a Barcelona. Coronant aquest cim es troba el Castell de Bellver, construït a principis del segle XIV per ordre del Rei Jaume II. Té la particularitat de ser un dels pocs castells d´Europa de planta circular. Al igual que el Castell de Montjïc, va ser construït amb pedra extreta d´una cova-pedrera del mateix puig. La seva funció original era la de defensa, essent una fortificació on hi vàren residir diferents reis. Des del segle XIV va servir també de presó, funció que va acomplir també al segle XIX durant la Guerra de la Independència Espanyola (el ministre Melchor Gaspar de Jovellanos va ser possiblement el pres més conegut), i més tard, a partir de 1936, durant la Guerra Civil, més de 800 republicans van ser tancats. Entre ells, l´alcalde de Palma Emili Darder, fusilat més endavant. En aquest sentit veiem que tant Bellver com Montjuïc comparteixen també un passat comú i tèrbol de sotmetiment i repressió que roman molt present i encara desperta sentiments i records entre els ciutadans. 

Vista aèrea del castell de Bellver
 
Vista aèrea del castell de Montjuïc

Actualment, el castell alberga el Museu d´Historia de Palma de Mallorca, i s´hi organitzen diferents tipus d´activitats culturals, com exposicions i concerts. Bellver s´ha convertit, com Monjuïc, en un gran equipament per a la ciutat.

Pati interior del castell de Bellver