Eixample de Girona - Eixample Cerdà

Eixample de GIRONA

Tal com avui entenem l’eixample ens referim a la zona de barri considerada com a tal que abraça un perímetre ampli i més esponjar urbanísticament que podem situar entre els termes de la Plaça de Catalunya al sud, el carrer de la Creu al Nord i limitat a l’est pel riu Onyar i l’Oest pel carrer Barcelona. A grans trets, llevat de petits detalls, aquesta és la configuració que està a la ment dels gironins de la zona. Això, un cop definim el creixement de la ciutat tenim altres eixamples que esdevenen perllongació del primer i que ara tenen noms com Avellaneda, Pla de Palau, Palau. D’altres mantenen el sentit original del terme com el Mercadal, per posar un exemple, signe inequívoc de la nova Girona de primers del segle XX.  D’altres són el resultat del creixement seguint les vies de comunicació com és el cas de Santa Eugènia i Salt. Han desaparegut d’aquests indrets les indústries i les zones d’una economia pròpiament familiar: masos, bòbiles i petites indústries. Els nous eixamples han resultat ser part del retrobament de la tranquil·litat que no es gaudeix en la ciutat avui barri Vell. Un dels principals impulsors del model d’eixampla fou l’arquitecte Eugeni Campllong que impulsà un model que feia compatible el creixement de la ciutat més enllà de les muralles i les necessitats d’un procés d’industrialització creixent. 

Situació del centre enmurallat de la ciutat antiga de Girona. A diferència de Barcelona no hi havien  poblats rircunvalants d'importància inferior als que ajuntar amb el projecte de l'eixample. Els pobles perimetrals encara existeixen tots ells i mantenen ajuntaments independents: Salt, Sarrià de Ter, Sant Julià de Ramis, Quart.

Avui encara som hereus d’aquest creixement. Si la “descentralització” urbanística s’obria cap a l’exterior, el creixement ràpid fruit de la industrialització genera necessitats d’habitatges no sempre amb els serveis corresponents. Les quatre estacions de tren de les que gaudia la ciutat, les indústries al sector del Mercadal i l’increment de la població, són de forma interdependent factors que expliquen i donen lloc a l’actual eixampla, sense noms, de la ciutat. També encara avui es pateixen algunes de les característiques d’un model de  ritmes i configuracions diferents. L’eixampla original d’habitatges que comencen a envellir a habitatges moderns amb serveis insuficients.  El vell eixampla ha hagut de trobar respostes a la manca d’aparcament en els habitatges, ha de veure encara edificis en ruïna com al Joan Maragall, una saturació de contenidors en zones de pas i amb poca visibilitat, un enllumenat deficient com el que pateix el Joan Maragall-Creu, transformadors en espais públics i un cert desordre viari més culpa dels conductors que de l’ajuntament: aparcaments en doble fila, en revolts, en càrrega i descàrrega, de ciclistes que no respecten en cap cas, dic en cap cas, semàfors, voreres, sentits de circulació.

El nou eixample, lluny de les meravelles que podria suposar el nou urbanisme, està mancat de principis bàsics de sostenibilitat: contenidors soterrats, ocasió única per definir el nou model de recollida, aparcament desordenat per incivisme, neteja de carrers insuficients per la llunyania del centre comercial, insuficient presència policial, cosa que posa de relleu allò que ja es definia com a característiques de l’eixample: pèrdua dels signes d’identitat com a barri, insuficència dels serveis bàsics i creixement nou amb els dèficits de sempre. Les noves escoles redreçaran el futur de ben segut, però la opinió de les persones costarà força més de canviar. I això és el que pensen. Elles també necessiten de l’atenció del seu ajuntament i del que esperen així mateix una resposta.

La situació imprecisa de l'eixample i la seva extensió també és un tret ben diferencial de l'eixample de Girona respecte el de Barcelona, on aquest repressenta una extenció decisiva per la conformació de la ciutat. 

Eixample de BARCELONA

L'Eixample és un dels deu districtes de la ciutat de Barcelona. Inclou els barris de la Dreta de l'Eixample, l'Esquerra de l'Eixample (Antiga i Nova Esquerra de l'Eixample), Sant Antoni, la Sagrada Família i el Fort Pienc. Va sorgir al segle XIX, després de l'enderrocament de les muralles (1854-1856) i l'expansió de la ciutat. Comprèn un territori de 7,48 km² on hi viuen 269.185 habitants (segons el cens del 2009), fet que el converteix en el districte més poblat de la ciutat.
Inicialment, l'Eixample es va construir seguint el Pla Cerdà. L'enginyer Ildefons Cerdà va dissenyar un barri amb un traçat de carrers quadriculat, amb illes octogonals de cantonades truncades i amb amplis espais per vianants i jardins interiors. En la pràctica, el projecte original de Cerdà es va modificar substancialment.
El nom «eixample» és un calc de l'espanyol ensanche que hauria de ser «eixamplada» o «eixamplament» en català, conformement a les regles de derivació d'aquesta llengua com ho sosté Gabriel Bibiloni
El Quadrat d'or és la zona de l'Eixample de Barcelona situada al voltant del Passeig de Gràcia i delimitada aproximadament pel carrer Aribau a l'esquerra i Passeig de Sant Joan a la dreta, limitat per la Diagonal en la part superior la qual te forma de quadrat i acull un ric patrimoni arquitectònic, sobretot de l'etapa modernista. 

El centre de la ciutat de Barcelona, molt més extens que el centre emmurallat de Girona, es va anar densificant i va mantenir-se en el seu perimetre durant força temps. El de girona es va anar dispersant ràpidament. Aquestes caracterísitques va permetre que l'eixample de Cerdà fos molt més net i d'una desició única. Les zones a eixamplar de girona van haver d'escolar-se entre zones preexistents de baixa densitat partint del centre de la ciutat antiga.

Al cas de l'eixample de Barcelona, la seva situació i les noves connexions que s'hi creen tals passeig de gràcia, gran via de les corts catalanes, la diagonal, entre d'altres repressentaran una connexió ràpida i precisa que permetrà que Barcelona central addicioni d'una forma clara les viles de Gràcia, Horta, Sarrià, i la resta de poblacions preexistents.

El pla Cerdà

El Pla Cerdà fou un pla de reforma i eixample de la ciutat de Barcelona de 1860 que seguia criteris del pla hipodàmic, amb una estructura en quadrícula, oberta i igualitària. Fou creat per l'enginyer Ildefons Cerdà i la seva aprovació va anar seguida d'una forta polèmica per haver estat imposat des del govern de l'estat espanyol en contra del pla d'Antoni Rovira i Trias que havia guanyat un concurs de l'Ajuntament de Barcelona. L'eixample contemplat al pla es desplegava sobre una immensa superfície que havia estat lliure de construccions al haver estat considerada zona militar estratègica. Proposava una quadrícula contínua de mansanes de 113,3 metres des del Besòs fins a Montjuïc, amb carrers de 20, 30 i 60 metres amb una alçada màxima de construcció de 16 metres. La novetat en l'aplicació del pla hipodàmic consistia en què les mansanes tenien xamfrans de 45° per a permetre una millor visibilitat.

El desplegament del pla va durar quasi un segle. Al llarg de tot aquest temps, el pla s'ha anat transformant i moltes de les seves directrius no es van aplicar. Els interessos dels propietaris del sòl i l'especulació van desvirtuar finalment el pla Cerdà.

Al llarg del segle XVIII i la primera part del XIX la situació sanitària i social de la població de Barcelona s'havia anat fent asfixiant. La muralla medieval que havia permès a la ciutat resistir set setges entre 1641 i 1714 representava ara un fre a l'expansió urbana. El creixement demogràfic va elevar la població de 115.000 habitants el 1802 a 140.000 el 1821 i va arribar a 187.000 el 1850. Els 6 km de muralla encerclaven una superfície una mica per sobre dels 2 milions de m², si bé el 40% de l'espai estava ocupat per set casernes, onze hospitals, quaranta convents i vint-i-set esglésies.

Les condicions de salubritat empitjoraven fruit de la densitat i de la manca d'infraestructures sanitàries com xarxes de clavegueram o aigua corrent. Els enterraments en fossars davant de les esglésies eren focus d'infeccions, de contaminació d'aigües subterrànies i d'epidèmies. Tot i la decisió de fer els enterraments al cementiri de Poble Nou decretada el 1819 pel bisbe Pau de Sitjar i Ruata, no es va consolidar el seu funcionament fins mitjans del segle XIX.[4] A partir d'aquest moment, i forçat per ordenances militars, van començar a recuperar-se els espais dels cementiris a les portes de les esglésies com la de Sant Just, Sant Pere de les Puel·les o el fossar de les Moreres.
En aquestes circumstàncies, la mitjana de vida se situava en 36 anys per als rics i de 23 per als pobres i jornalers.

Catedrals de Girona i Barcelona

Catedral de Girona : Santa Maria

         L'església cristiana catòlica de Santa Maria de Girona és la seu catedralícia del Bisbat de Girona i el major temple cristià del bisbat i de la província homònima. Els bisbes de la diòcesi de Girona són documentats genèricament l'any 516. Segons alguns documents del segle VII el seu culte era equiparable a les diòcesis de Toledo i Sevilla. Durant l'ocupació musulmana entre els anys 715 i 785 va ser transformada en mesquita.  La seva major particularitat és que té la naugòtica més ampla del món, de 22,98 metres, que és alhora la nau més ampla de qualsevol estil llevat de la de basílica de Sant Pere del Vaticà, que fa vint-i-cinc metres. Situada estratègicament al nucli central de la ciutat antiga, conegut com la Força Vella, coincideix amb el traçat urbà deGerunda, assentament d'època romana del qual encara en romanen mostres de muralla a l'actual plaça de la catedral.

Catedral de Girona: Planta

L'accès:

A la catedral de Girona, per una condició i entorn que ja hem mencionat a la comparació del barri vell de Girona amb el barri Gòtic de Barcelona, l'accès principal es produeix per una gran escalinata de 90 graons que es la característica més forta de l'esglèsia i sens dubte la imatge mes caracteristica de la ciutat de Girona. Aquest accés en escala, encara que amb un disseny i proporcions ben diferentes existia des de que allà on està l'actual temple, a l'época de la ciutat hi habia un altre temple d'estil clàssic i amb uns pórtics al voltant.

Quan es va fundar la ciutat de Gerunda (80-70 aC), ja es va destinar l'espai de l'actual Catedral a zona religiosa del fòrum romà. Allí hi havia el temple del culte oficial (segurament de principis del segle I dC). Ja hi havia una escala, més curta i més dreta que l'actual. A partir del segle IV-V, amb l'arribada del Cristianisme, l'antic temple va ser adaptat com a església cristiana.

A principis del segle XI, l'antic temple romà va ser substituït per una nova catedral, que tenia les característiques de l'arquitectura romànica catalana del moment (“primer romànic” o “romànic llombard”). Tenia una única nau, un pòrtic d'entrada, dos campanars (dels quals queda la Torre de Carlemany) i una capçalera amb cinc altars. Al segle XII s'hi va afegir el claustre actual.

A principis del segle XIV la capçalera de la catedral romànica era massa petita per acollir tots els clergues i els fidels. Entre 1312 i 1350 es va construir un nou absis gòtic, amb presbiteri central, deambulatori i una filera d'onze capelles al voltant. En acabar la capçalera gòtica, el bisbe i els canonges van decidir continuar l'obra de tota l'església amb una sola nau, que seria la més ampla de l'arquitectura gòtica mundial. L'obra va continuar lentament per dificultats de diversa mena, i vers 1500 només s'havien fet els dos trams orientals. Quedava la resta de l'església romànica.

A partir de finals del segle XVI es va reprendre la construcció de la gran nau i es van fer els dos trams de ponent. Al segle XVII es va fer l'escalinata i es va començar a fer la façana, que estava gairebé acabada el 1733. Entre els segles XVI i XVIII es va construir el campanar. Finalment, als anys 60 i 70 del segle XX es va acabar la façana occidental i la porta dels Apòstols.

Catedral de Barcelona : Santa Creu

La Catedral de la Santa Creu i Santa Eulàlia és la catedral gòtica de Barcelona, seu de l'arquebisbat de Barcelona. La catedral es va construir durant els segles XIII al XV al mateix lloc on hi havia hagut una catedral romànica, i encara abans una de paleocristiana. La façana d'estil neogòtic, no obstant això, és molt més moderna (segle XIX). L'edifici ésBé d'Interés Cultural i, des del 2 de novembre de 1929, Monument Històric Artístic Nacional.

La catedral està dedicada a la Santa Creu, la seva advocació principal, i a Santa Eulàlia, patrona de Barcelona, una jove verge que, d'acord amb la tradició cristiana, va sofrir el martiri durant l'època romana. La dedicació del temple a la Santa Creu, molt poc habitual, és una de les més antigues del món cristià i probablement es remunta a mitjan segle VII. La dedicació a Santa Eulàlia es coneix des del 877, quan el bisbe Frodoí va localitzar les restes de la santa i les va traslladar solemnement a la catedral.

Catedral de Barcelona: Planta

<sup>L'accès:

A la catedral de Barcelona l'accés es produeix d'una forma molt menys dramàtica i només des de l'exposició 
universal de 1888 poseix la plaça del davant fora de la petita esplanada del primer tram d'escala. També la façana 
actual es relativament nova. Així encara que a la catedral de Girona no hi ha gaire espai public al voltant, l'espai 
que hi ha és extretament lligat al caracter de l'església i representa una narració real com ha anat evolucionant 
els anys. Al cas de la catedra de barcelona, l'unic espai que te aquest caracter es la plaça de la santa seu. 
No obstant la plaça del lateral es tambe una actuació posterior.</sup> 

La basílica paleocristiana està documentada des del segle IV, ja que l'existència de bisbes de Barcelona es coneix des de mitjans del segle IV. De fet, el document més antic existent és de l'any 343 que correspon al concili de Sàrdica. En aquest concili consta l'assistència del bisbe de Barcelona, Pretextat. A part, a partir del 599, al segon concili Tarraconensis de Barcelona, el cronista Joan de Bíclara va escriure les actes del concili on consta que la catedral paleocristiana està sota la vocació de la Sanctae Crucis. Entrant pel soterrani delMuseu d'Història de la Ciutat de Barcelona, es poden visitar restes del baptisteri de la basílica paleocristiana (situat sota el rerecor de la catedral actual), amb una piscina octogonal.^[1] El baptisteri fou excavat per l'arqueòleg Frederic Pau Verrier el 1965.

Façana abans de la remodel·lacio dels 1880

La façana neogòtica:

Amb motiu de l'Exposició Universal de 1888, després de gairebé quatre-cents anys sense fer grans obres a la catedral, gràcies al promotor Manuel Girona i Agrafel i els seus germans, es van reprendre les obres, es va convocar el concurs per l'edificació de la façana l'any 1882, establint com criteri estilístic a seguir el gòtic. Va ser adjudicat aJosep Oriol Mestres, arquitecte titular de la catedral des de l'any 1855.^[13]

Es va inspirar en les traces realitzades l'any 1408 per Carles Galtés de Ruan.

LA DEVESA I EL PARC DE LA CIUTADELLA

El parc de la Devesa es el qui te major extenció de tots els parcs urbans de Catalunya, amb entorn unes 40 hectàries. Te el seu orígen en uns terrenys prés del riu Ter cedits a la municipalitat de la ciutat pels monarques catalano-aragonesos en els segles XV i XVI.
amb la finalitat de que la ciutat pogués utilitzar-los com a defensa de les avingudes del riu i com a font d'ingressos per compensar els danys que els aiguats provocaven. La vegetació que espontàniament hi creixia podia servir de barrera natural contra les inundacions. Però, per obtenir-ne algun profit, s'hi van anar realitzant diverses actuacions.

El seu nom, "devesa" significa una extensió de terra, coberta de vegetació natural, destinada al pasturatge i a l'aprofitament en llenya. En els seus inicis aquestes eren algunes de les utilitats de la Devesa. 

Els jardins de la Devesa estan delimitats per un solc per on corre aigua a tot el seu perímetre y el seu accés principal esta marcat per un pavelló en totxo amb rajoles pintades de colo blau. 

Actualment gran part, tret dels jardins centrals, y dels recorreguts plantats per plàtans de fins a 50 metres d'alçada, esta ocupada per instal·lacions esportives. La tendència d'ocupar l'espai de la Devesa per altres activitats es va culminar amb el palau de fires al 1998. Actualment els espais del parc son preservats com a espai públic.

A l'ombre dels plàtans els dimarts i dissabtes es reuneix el mercat ambulant de la ciutat i al final de l'octubre, les fires de la ciutat. 

A l'extrem del parc que es troba mes a la vora del barri jueu, es situa un esplanada de sauló on es succeixen activitats culturals i esportives amb no massa freqüpencia davant altres espais. Aquesta esplanada acull concerts durant les festes de la ciutat.

Passeig central dels jardins amb els clàssics túnels de branques del plàtan

El parc de la Devesa es doncs una suma històrica que el fa ser una mena de collage poc definit, part inherent de la seva complexió.

Pel contrari la fisonomia del Parc de la Ciutadella es força diferent degut a la seva aparició i el paper que havia de jugar a escala de ciutat en el moment del seu disseny i construcció.

El parc de la Ciutadella com el seu nom indica es van situar en els terrenys sense us que ocupava la deteriorada fortalesa de la ciutat de Barcelona amb antics proposits militars, amb motiu de la exposició universal del 1888. El disseny original partia del dels Jardins de Luxemburg a Paris, tot i que s'hi efectuen canvis significatius com la relació amb els pavellos que s'hi havien de situar. Un dels principals edifici es l'antic Arsenal, actualment la seu del parlament.

Altres edificis que s'hi situen, es l'edifici dels Restaurants, l'Hivernacle, el museu de Geologia i l'Umbracle, entre diverses casetes de manteniment dissenyades a la seva construcció.

Gentada al Parc de la Ciutadella

El parc recull doncs un fluxe de gent significatiu degut al cert reclam que signifiquen els dos museus i el parlament, fora del valor del parc com al major espai verd de la ciutat i l'únic durant molts anys. Al costat de l'estació de França, no lluny de la concorreguda platja de la Barceloneta i no lluny del centre de la ciutat es tracta d'un veritable espai urbà.

Aleshores, la definició d'usos de tots dos i les seves "anatomies" són ben diferents: 

Mentre que el fluxe de gent del Parc de la Ciutadella es constant pegut a grans equipaments i una situació céntrica, el parc de la Devesa de Girona es sovint buit i la seva ocupació es succeix per onades en moments en que s'hi acull alguna activitat de les llistades. Normalment son els esportistes i els jubilats qui l'ocupen amb major assiduïtat. Un altre factor central es el fet de no tenir un perimetre tencat, el parc de la Devesa s'utilitza per passar d'una banda a l'altra de la ciutat i no te poder, el mateix pes com a zona verda de la ciutat,en part per col·locar-se a un extrem de la mateixa.

Una darrera diferència és el disseny dels passos. Al parc de la devesa els passos centrals no son part d'un disseny sino més aviat a l'espaiament dels arbres i al mateix us. L'escala d'aquest darrer es doncs molt més llunyana a la dels usuaris, perdent capacitat de lleure i d'assoleiament. Pel contrari, la distribució que te el parc de la Ciutadella es molt més adient per l'us de les esplanades amb gespa o dels espais en ombra per a picnics i altres activitats.

Aleshores dos dels parcs més grans de Catalunya disposen per diversos motius de característiques ben diferents i en absolut equiparables.

ACTIVIDADES MONITORIZADAS Y SERVICIOS - AYUNTAMIENTOS GIRONA/BARCELONA

ESTUDIO DE ANÁLISIS DE LOS SERVICIOS DE LAS MUNICIPALIDADES, SU APLICACIÓN, EXTENCIÓN Y EFECTIVIDAD:

Es muy notable que Ayuntamientos con menos de 20.000 habitantes, como
Vilassar de Mar y Bormujos, o Santurtzi con menos de 50.000 y Girona con menos
de 100.000, obtengan una disponibilidad media superior a 10 Ayuntamientos de los
“grandes”, entre ellos Madrid, Sevilla, Málaga o Palma. Siendo más significativo
todavía que Vilassar obtenga el decimo puesto y Bormujos el decimotercero en el
ranking global. Además, si se atiende a los primeros 15 mejor clasificados, también
encontramos entre ellos a Pamplona

Por el contrario, las 2 ciudades con mayor número de habitantes, Madrid y Barcelona,
ocupan la decimonovena y sexta posición respectivamente, circunstancia que hace
reflexionar, al igual que en 2011, sobre la relación entre el número de habitantes que
determinan los dispares presupuestos municipales de recaudación de ingresos y
ejecución del gasto y la inversión, y el grado de desarrollo online de los servicios
públicos. Una situación similar sería la representada por Málaga y Palma cuyas

Otros balances hacen referencia a la efectividad de los respectivos ayuntamientos en comunicación de actividades monitorizadas desde el ayuntamiento o por entidades ligadas a servicios comunitarios. Acceso a la cultura, Densidad de otorgación de lisencias para nuevos comercios y nuevas contrucciones (que reflejan la de alguna manera la efectividad de crecimiento, mas no la densidad o el número absoluto, teniendo en cuenta que la población de la ciudad de Barcelona es mucho mayor a la de Girona).

De estos documentos:

La atención al domicilio destinada a personas con dificultades motrices o ligadas a la edad, una autentica garantia de acceso a los beneficios sociales para personas con deificultades espcíficas, es inferior a la media en la ciudad de Barcelona mientras que la municipalidad de Girona esta por encima de la media.

Por otra parte la emisión de licencias de obra es mucho mayor porcentualmente en Barcelona que en Girona, un dato que era de esperar debido a la mayor proporción de areas de expanción de la ciudad respecto a las areas existentes, muy reducidas en Girona, concentradas casi siempre en las municpalidades clolindantes (Sarrià de Ter, Salt o Cassà de la Selva) mientras que en Barcelona distintas areas sufren a menudo expanción y son sujeto de nueva construcción.

De la misma manera y ligado a los datos anteriores, la producción de nueva edificación o de modificaciñon de las edificaciones preexistentes (reflejadas por la densidad de licencias de obra solicitadas) la solicitud de licencias de comercios de nueva apertura es en Barcelona ciudad mucho mayor (por encima de la media) mientras que en Girona se encuentra ligeramente por debajo de la media. Lo curioso es que la proporción de nueva edificación y nuevas actividades comerciales es mas o menos regular en Barcelona mientras que en Girona los datos denotan una una renovación de comercio en edificios preexistentes, una característica muy arraigada en Girona. 

En las demas gráficas; atención a la discapacidad, acceso a las actividades culturales y acceso y promoción de actividades formativas, que describen de alguna manera la densidad de actividades culturales y formación monitorizadas por los ayuntamientos, y la promoción y acceso a ellas son en ambos casos muy altas en porcentaje y se encuentran por encima de la media. Un dato que se traduce en mayor participación ciudadana a las actividades que monitorizan los ayuntamientos.

Referencias

http://www.proyectosfundacionorange.es/Estudio_Comparativo_Ayuntamientos_2012.pdf

Barri Jueu - Barri Gòtic

Al centre de la ciutat vella de Girona es troba el barri jueu, un dels millor conservats del pais.

Degut a la topografia de les dues ciutats, la forma d'adaptar la ciutat medieval ha estat diferent marcant el caràcter de l'una i de l'altra. D'altra banda, en tractar-se de nuclis urbans de dimencions diferents, el ritme de reconstrucció de la ciutat i la necessitat de redensificar ha estat menor a la ciutat de Girona, permetent que hi hagi un caràcter més global.

Amés, les escales que sovint apareixen a la ciutat vella de Girona donen oportunitats úniques a arquitectures i nexes que no existeixen a la ciutat de Barcelona. Això. acompanyat d'una densitat major crea sovint zones del barri jueu més fosques, túnels, passadisos a les fosques, etc.

Comparant les esglèsies del born i barri gòtic de Barcelona amb les de Girona i les intervencions que les acompanyen com a reflexe fidel de la forma d'entendre la ciutat medieval católica, podrem treure conclusions interessants. Si be les esglèsies de Santa Maria del mar al Born, o Santa Maria del pi, o la catedral de la ciutat responen a la seva responsavilitat en la configuració de ciutat amb places adjuntes (en cas de santa Maria del pi, l'antic cementiri), llocs de mercat i en definitiva, espais d'obertura a l'hiperdensa ciutat, a Girona en tots els casos es substitueixen per petits i quasi inútils espais plans i uns sitemes d'escales repressentatius que volen reproduir l'importància de les esglesies dintre de la ciutat. Aixi, la ciutat antiga mantenia d'alguna forma una major densitat de la que hauria disposat d'haver disposat d'una altra topografia. El cas de la catedral de Girona, amb la seva escalinata amb 90 graons és especialment representatiu, però també l'esgrèsia de st. Feliu o la de St. Doménec prenen aquest mateix llenguatge per marcar espais particulars dintre el teixit urbà espontani.

A nivell de carrer, les 'postals' de la ciutat refereixen també dues personalitat ben distintes i dues formes d'entendre l'agrupació urbana ben diferents, una mica en el mateix sentit que als espais públics lligats als temples.

Una característica que es manté però, tot i les diferències a peu de carrer que són al cap i a la fi els que defineixen la ciutat, és el sistema de capilaritats i el sistema pati-casa, que consisteix en pinxar des de carrers més aviats cecs i on l'activitat era solament de pas a patis interiors que cosntitueixen les majors permeabilitats de la ciutat. 

Ara però, tal i com hem dit, la manca o l'existència d'esponjaments públics a les dues ciutats canvien de forma important el caràcter d'aquests espais. Els patis a Girona són al barri jueu força més frequents però de menor tamany. Alla s'acumulaben els petits comerços i les activitats que a la ciutat antiga de Barcelona estben més repartides a alguns carrers més rellevants o a les placetes.