Sobre l'aparició de "grupos" a Castelló

 “A Castelló començaren a vindre forasters. Primer van ser els “murcianos”: en realitat procedien d’Albacete o de la Manxa. Després els andalusos aterraren a la Plana en quantitats considerables.

Sempre han vingut forasters a Castelló, però fins els anys seixanta eren assimilats ràpidament per la demografia autòctona. Però la maror immigratòria dels anys seixanta quasi anorreà totalment la pròpia naturalesa de la ciutat en els seus diferencials, socials i geogràfics.

També vingueren aragonesos, i gent dels masos i pobles de l’interior muntanyenc. La modernització de la ciutat féu vindre la gent dels pobles.”

Tota aquesta immigració de la que parla Antoni Porcar a un fragment de “Les arrels d’un lledoner” es troba relacionada, a més a més, de la “modernització” que significava la ciutat, atractius de concentració de comerços, equipaments, zones d’oci etc, amb la impulsió de la indústria taulellera (s’alçaren naus especialment al costat del desviament de la carretera Barcelona-València) i amb la coincidència temporal de creació d’una nova zona industrial a la zona portuària del Grau de Castelló, on destaquen la refineria i la central tèrmica.

La indústria taulellera en aquesta comarca es caracteritza per una llarga tradició d’artesans, i posteriorment industrials, impulsant la creació de noves fàbriques. La funció industrial va lligada al creixement demogràfic i la seua aportació de mà d’obra. El major increment es dóna des de 1960, a causa de l’augment de la natalitat després de la postguerra i l’arribada d’immigrants procedents en general d’Andalusia occidental i del sud de Castella la Manxa. Aquests immigrants normalment ocupaven els terrenys fora del casc i de la xarxa de carrers prevista, on els preus eren menors.

Així doncs, de la mateixa manera que a Barcelona aparegueren les barraques a finals dels anys 50, un grup dels quals es trobava al Turó de la Rovira, les conegudes com barraques del “Hoyo” al voltant de la pedrera i enfilant-se entorn les bateries antiaèries, on encara podem trobar-ne dos fileres de barraques formant dos carrers. A Castelló, aparegueren els coneguts com “grupos”, agrupacions de vivendes espontànies que sorgeixen a l’extraradi, allunyades de la ciutat al marge dels plans de l’eixample.

Aquests “grupos” són vivendes d’un o dos pisos d’autoconstrucció amb materials de dubtosa qualitat. Normalment,del totxo més barat i una capa de pintura per a la façana principal. S’agrupen en fileres paral·leles separades per un carrer estret sense pavimentar. L’accés a aquesta agrupació és únic. A més a més, manquen de xarxa de serveis, no es tenen en compte pel que fa a les decisions i es pretén obviar la seua existència. Però, en canvi, el 1965 la cinquena part de la població de Castelló hi vivia allà ja que, tot i el menyspreu cap a ells, també eren afavorits i estimulats al marge de tota legalitat, per interessos econòmics.

Actualment, la ciutat ha absorbit pràcticament tots els “grupos”, tot i que encara en queden alguns (marcats a l’ortofoto). I el sector ceràmic és el principal amb  el 90% de la producció espanyola. Els principals centres taulellers són l’Alcora, Onda, Vila-real i Castelló. El valor produït a la petroquímica s’apropa al de paviments i revestiments ceràmics, amb una important refineria de petrolis al Grau de Castelló.

La “història” de la plana

Mentre que Barcelona ha d’agrair la seua esplanada a Montjuïc ja que la seua situació va contribuir a la retenció de sediments que van fer possible la seua consolidació. Podem explicar una part de la història de Castelló des de dos dels seus tossals més propers: el Tossal Gros, a 354 msnm, i el de Penyeta Roja, a 288 msnm. El primer conservat verge, el segon molt més urbanitzat.  Precísament van ser aquests tossals els pares de la llegenda fundadora de Castelló, el Tombatossals.

“Dues muntanyes, de la pedregosa terra del Bovalar (partida del terme de Castelló de la Plana situada a l’oest que forma part de muntanya i secà), que es coneixíen perquè sempre havien viscut una al costat de l’altra. La Penyeta Roja era delicada i graciosa i el Tossal Gros gran i seriós. Els dos estaven molt enamorats! Els vents suaus feien de missatgers entre els amants, Tossal Gros enviava a Penyeta Roja aromes d’espígol i timonet, de poliol i murta. Ella li corresponia fent-li arribar perfums de romer, de malves i de te. (…)

L’encisadora Penyeta Roja mostrava el seu cos una ferida ben marcada. Un immens clavill que quasi li deixava les entranyes a la vista. Va ser per aquella esgalladura per la qual va eixir la roca de la llegenda! El rocam que mancava del ventre de Penyeta Roja va conformar una enorme criatura, el gegant Tombatossals.”

Tombatossals  és un gegant de bona ànima que com el seu nom indica, tenia la força suficient com per alçar o ensorrar els turons i les muntanyes. Amb el temps va arreplegar una bona colla d’amics també gegants: Cagueme, Bufanúvols, Tragapinyols i Arrancapins. Van viure tots plegats dins La Cova de les Meravelles fins que els fills del Rei Barbut van sol·licitar el seu ajut per arreglar els assumptes agraris del regne. Tots ells van fer possible la fundació de la ciutat de Castelló de la Plana!

Farà uns dies, en commemoració del 75é aniversari de la mort de l’autor, es va estrenar un llarg metratge, de Nereida Animation Films que dirigeix Manuel J. García, al País Valencià explicant amb imatges aquesta invenció literària del paisatge. Malauradament, no en valencià tot i que el llibre de José Pascual Tirado, datat al 1930, ho era, i com també continua sent una de les nostres llengües.

“-Això quina llengua és? –digué Bufanúvols.

-Valencià del bo, del que es guarda en conserva com

les llonganisses del frito  per a dia de batuda –afirmà Cagueme.(…)”

Si bé la pel·lícula encara no l’he vist, el llibre el recomane, i molt, a tots aquells qui gaudisquen coneixent mites, històries i tradicions de les ciutats, en aquest cas, de la meua ciutat, Castelló de la Plana:

“I que eixe esperit siga en nosaltres, que lo seu exemple ens anime, que mai ens abandone mentres quede un morteràs en los fonaments del nostre benamat poble”

I com som d’intel·ligents...

La Universitat Jaume I (UJI), la universitat de Castelló de la Plana, la vam vore nàixer fa ara 20 anys. Durant la seua primer etapa va ocupar unes antigues  instal·lacions d’un col·legi d’EGB, unes instal·lacions esportives i un antic hospital, al tossal de Penyeta Roja. El nou campus va obrir-se el 95 amb l’àrea jurídico-econòmica, el 1998 es va incorporar la part tecno-científica i, en els darrers anys, el creixement de la UJI ha estat exponencial tant en oferta d’estudis, com d’estudiants, com d’instal·lacions... L’última novetat ha estat l’Espaitec!

L’Espaitec es tracta d’una zona que pretén potenciar el disseny, desenvolupament, i demostració de prototips d’empreses instal·lats en els sectors de biotecnologia, sensorial, automatisme, robòtica i TICS. Accelerar el creixement de projectes empresarials innovadors amb l’objectiu que aquests prototips passen a ser productes innovadors reals per satisfer necessitats existents als usuaris, a la ciutat (incloent el terme de smartcity) i a la regió (parlen de smartprovince).

Pel que fa a l’UJI, ara per ara, són dos les empreses predominants: Actualmed i Advanced Wireless Dynamics. La primera ofereix solucions avançades de gestió i tractament d'imatge mèdica digital aplicada a clíniques radiològiques, hospitals i metges radiològics. La segona ofereix serveis de connexió a través de xarxes sense fils massivament distribuïdes sobre els quals construeixen aplicacions d'alt valor afegit, com per exemple sistemes d'estalvi energètic a través del monitoratge d'instal·lacions lumíniques en espais públics amb tecnologia M2M, machine to machine.

A petita escala l’Espaitec de Castelló és el 22@ de Barcelona, districte de la innovació i la tecnologia, creat per a ser plataforma d’empreses i oficines. La “nova imatge” de la ciutat distingible des de les altures i això que no tenim rajos X per observar el subsòl!

Tecnologies que ens fan més fàcil la vida però, què impliquen? Són totes necessàries? Per què convertir-les en necessàries? Així, per exemple, smartphone, smartcard, smart... Cadascú de nosaltres hauríem de ser conscients de com d’”intel·ligent” fem ús (o no fem ús!) d’aquestes tecnologies. Fa riure, però, per exemple, persones que no han agafat el transport públic en la seua vida, ni la bici, per desplaçar-se per la ciutat s’omplin la boca de raons ecològiques parlant-te de l’ús que hauríem de fer tots del cotxe ecològic.

Quina unió o equilibri entre natura i tecnologia és l’adequat? És l’ús de tota aquesta nova tecnologia la que ens permet parlar de “ciutats sostenibles”? Què fa a una ciutat “intel·ligent”, que no digital?

Un increïble espai desaprofitat

El MAGATZEM DÀVALOS, de principis del segle XX, antiga fàbrica tèxtil amb porta al carrer Herrero,15, ocupa tota una mançana. Està catalogada com a patrimoni industrial doncs són d’apreciar els seus panys de paret amb maçoneria carejada, la cara vista que resol cantonades i cantells i els taulellets verds que remarquen els testers entre d’altres.

Ara ja fa més de dos anys que aquesta fàbrica va ser comprada per l’Ajuntament al 2010 per rehabilitar-la i convertir-la en un equipament per als joves castellonencs.

Es va iniciar un concurs, per mitjà d'una web, a través del qual 12500 joves entre 12 i 18 anys podien proposar i votar aquelles activitats que més els agradarien per aquest espai dins d’un marc d’”oci saludable”. Per assegurar-se de la difusió es va explicar la iniciativa, així com la web, de manera directa a 36 centres educatius.

L’ampli rang d’edats va fer necessari la separació de les idees segons aquestes i que tota idea estigués tutelada per un adult. Com a resultat estrella va sortir el skate, activitats musicals i el graffiti.

Tanquem el 2012 d’ací uns dies i, en canvi, sembla que no s’ha portat a terme cap del treball previ:

1)    Canviar la qualificació d’immoble, avui de tipus administratiu-institucuional.

2)    Elaboració del projecte de rehabilitació, encara en fase de redacció.

3)    El Protectorat de Fundacions del País Valencià continua sense pronunciar-se.

4)    El consistori i Consell encara no han signat el conveni sobre la financiació de les futures obres de rehabilitació, estimat en 15 milions d’euros.

Si bé es tracta d’una antiga fàbrica tèxtil com la d’Alchemika que es pretén recuperar com a equipament per al barri, espere que la rehabilitació siga, si més no, no una simple (ja sé que no tan simple) conservació de la “corfa” sinó que aquest edifici puga conservar més continent i, si no fós així, com a mínim, que el contingut fés l’ullet en algun punt a tota la història passada.

Pel moment i com ja és la tònica, bones iniciatives queden en paper mullat. Tot queda endarrerit al 2017, quan,  pel que asseguren ara, la rehabilitació estarà acabada.

Aturem-nos a agafar AIRE!

      Quan observem Castelló des de l’aire crida l’atenció la preciosa esplanada en la que es disposa ocupada per camps de regadiu, sobretot de tarongerars però també tomates, encisams o carxofes, combinats amb camps de secà, on destaquen els garrofers i ametlers. Aquests són els grans pulmons de Castelló supervivents, per el moment, al menyspreu de l’activitat agrària, l’especulació i construcció excessiva que ha estat la responsable de l’extirpació de gran part de pulmons costaners.

         Malauradament la costa valenciana, com supose que en tindreu noticies, ha estat greument perjudicada amb la construcció desmesurada de grans monstres com ara el de Marina d’Or. A les rodalies de Castelló, els únics racons que conec que es conserven intactes són un petit tram de la Renegà i la Serra d’Irta, 20km de salvatges penya-segats i cales entre Alcossebre i Peníscola.

Pel que fa a la zona muntanyosa, encara conservem el desert de la Palmes que tot i que ha patit l’amenaça de molts incendi, l’últim el 1992, poc a poc recupera el seu verd i marró característic de margallons, matapolls, canyes, alzines i carrasques. És possible fer ruta entre les seues nombroses sendes, si algú s’anima en el següent enllaç podrà trobar-ne algunes: http://parquesnaturales.gva.es/web/indice.aspx?nodo=51984&idioma En les més senzilles es possible creuar-se des dels excursionistes més petits en una excursió escolar, corredors o a ciclistes muntanyosos .

         Potser ara és bon moment per replantejar-se el valor que donem als espais i paisatges que ens envolten i, al meu parer, els conreus són un exemple clar. En aquesta línia actualment es vol posar en marxa una iniciativa de Banc de Terres que permet als llauradors que encara conreen els seus terrenys agrupar les finques i, així, i amb la col·laboració de l’Ajuntament i de les associacions de llauradors, optimitzar-ne la gestió i rendabilitzar els conreus. A més a més, i per a aquells propietaris de terrenys que no puguen o no vulguen continuar el conreu, s’habilitarà la possibilitat de posar en venda o lloguer o de permutar les terres per tal que d’altres persones puguen fer-ho. A més a més, jo imagine una revitalització dels camins, crear continuïtats entre ells perquè tot castellonenc, o no, puga passejar, córrer, anar en bici... i, en definitiva, gaudir de la nostra plana i del nostre entorn.

Què se n’ha fet de la ciutat medieval?

Quan ens trobàvem passejant per la ciutat vella de Barcelona intentava imaginar aquelles mateixes explicacions de carrers estrets, edificis conservats durant anys i demés pel centre de Castelló. Vaig recórrer mentalment alguns dels carrers de Castelló sense massa èxit.

Hi ha plantejaments que apunten a que Castelló és un poblat creat de nova planta, com un pla regular segons el planejament teòric de l’esquema de bastida del sud de França. L’equiparen a altres vil·les de la comarca sorgides en la mateixa època, com ara, Vila-real, Nules o Vilafranca. Així doncs, i segons aquesta hipòtesi, la ciutat naix com a encreuament de dos carrers paral·lels com a eixos nord-sud, Enmig i Major i la seua perpendicular, Colom, com a eix est-oest. I en l’encreuament d’aquestes es trobava, i troba, la Plaça Major, la plaça de l’església.

Si bé en un primer moment podem estar d’acord amb tot l’anterior si analitzem detingudament (amb els plànols adjunts). El carrer Colom mai ha estat un eix sinó que queda tallat per Enmig i no es prolonga. De la mateixa manera, el carrer Major no és paral·lel al d’Enmig i la plaça Major no està a l’encreuament efectiu dels eixos. Per això, han sorgit altres afirmacions corroborant el que ja vam comentar en el primer post, el trasllat de la població des de l’ermita de la Magdalena a l’alqueria de Benirabe, la qual es situava al costat de la sèquia major reseguida per un camí, el posterior carrer Major. Tot açò justificaria la diferència en les vil·les medievals veïnes, totalment regulars, com ara Vila-real. Com a ciutat medieval, Castelló va ser, si més no, peculiar, i els seus carrers sempre van fer-se molt més amples que és els que acostumen a caracteritzar aquestes ciutats, , sobretot el carrer Major, més estrets i angostos.

            El fossar, l’antic cementeri, com també passava a Barcelona, també es trobava al centre, al costat de la plaça Major. Es va construir el 1320 amb una llicència de Jaume I perquè no s’enterrés a les esglésies, allà va romandre durant 500 anys, junt al cementeri de la juderia i el de la moreria. El 1806 per qüestions de salubritat, pestes i malalties, el cementeri va traslladar-se a les afores. Aquests terrenys van cedir-se a la família Bayer, convertint-se en un jardí interior de vivenda. I, com en el cas de Barcelona, actualment es conserven com una plaça.

Durant les darreres dècades, el centre antic, que continua sent el centre comercial, administratiu, residencial, s’ha trobat immers en procés de nou canvi amb la introducció edificis alts, i generalment molt estrets, els quals combinats amb els edificis de dos o tres plantes conformen un collage de molt poca gràcia estètica.  A més a més, els esforços per reduir el trànsit, per dins d’aquest, a través de pivots regulables només per veïns, no acaben de donar bons resultats i sempre hi ha presència de molt de cotxes excepte en les poques zones peatonals que queden reduïdes a la plaça Major i la de Santa Clara, situada al costat.

Si bé, no trobarem un “Espai Brossa”, a Catelló un dels edificis que s’ha salvat de l’escabetxina és la Llotja del Cànem que data del segle XVI que va ser comprat i rehabilitat el 1999, per la UJI, Universitat Jaume I, per crear espais d’exposicions i una biblioteca.

La vida al carrer, un "Cabanyal íntim"!

Un cúmul infinit de formes de mirar, de realitats i de somnis interactuen de forma explícita quan es creuen entre elles a les cantonades. D’aquesta manera, la cantonada es converteix en un lloc màgic, ple de diversitat urbana. És el lloc on es produeix la fricció, la superposició i el conflicte entre multitud de relacions abstractes.  A cada cantonada trobem quelcom diferent: la permeabilitat variable de la planta baixa, l’aparició d’intersticis que propiciaria l’ocupació de l’espai exterior mitjançant unes taules, un quiosc, uns bancs... El  buit que acaba donant sentit al ple doncs el buit l’omplim entre tots NOSALTRES, doncs som el fragment sense el qual el ple no tindria sentit.

Tot açò es fa palés en la nostra visita a la Barceloneta: cadires al carrer, l’home que amb la bata ens escolta des del balcó del primer, la dona que pretén fer-nos fora de l’entrada del seu comerç, el cinema a la fresca del que podíem haver estat partíceps... I tot açò, en contraposició amb els projectes que segueixen  la voluntat de Barcelona d’obrir-se a la mar com ara l’hotel Vela, ben alt i majestuós, accessible a ben pocs i amb una plaça al darrere sense produir cap comunicació amb el passeig, cap diàleg, ni visual ni de cap altre tipus.

La sensació que podem tenir a la Barceloneta, o com a mínim la sensació que vaig tenir jo, que el carrer la gent se’l fa seu, passa poc a Castelló... Només a les festes, la Magdalena, els castellonencs abandonen per un moment el compartiment del cinquè tercera on viuen i es relacionen amb el del tercer cinquena , quart quarta i tots qui es troben! Tothom al carrer, la ciutat sembla una altra...

Tot i tenir ben propet el Grau de Castelló, com he vist que no hi ha més valencians, permeteu-me en aquest cas, comparar amb València i el seu barri pescador: el Cabanyal. Els seus carrers bé recorden als de la Barceloneta: cadires al carrer, olor a peix de bon matí, cases de poca alçada... però, malauradament, el govern valencià, del PP és clar, ha aprovat l’obertura de “ València a la mar” . València, que com Barcelona, sempre ha estat ciutat marítima i la gent ha viscut i s’ha dedicat a la mar, paradògicament havia estat fins el moment tancada. Així doncs, cal continuar l’avinguda de Blasco Ibañez per dividir tot un barri, tirant avall més de 1500 vivendes i destruint una trama urbana, reticular derivada de les barraques que abans hi havia, patrimoni cultural fins i tot reconegut com a tal, BIC (Bé d’Interés Cultural). Cal, sembla ser, revitalitzar un barri, amb molt més vida que d’altres, i fer més fàcil l’arribada a la platja i al port, més fàcil per a qui?

Potenciar el turisme, el transport, la tecnologia, donar a conèixer València a Europa... La gran generositat que mostren pensant amb les suposades voluntats dels nouvinguts, els ha fet oblidar els que ja hi eren allà i que, ara, bramen, intentant ser escoltats, salvem el Cabanyal!

Castelló de la Plana

Els primers assentaments de Castelló de la Plana on actualment la podem trobar van donar-se a mitjans del segle XIII com a resultat del trasllat de la vila des del tossal de la Magdalena als voltants de l’alqueria de Benirabe. La vila, traçada de forma rectangular, es trobava delimitada per unes muralles que s’aprofitaven per recollir les aigües de la pluja i brutes de la ciutat.  Quatre eren les portes principals d’aquesta “bastida”, l’encreuament de les dues vies principals amb la muralla que coincidíem amb els camins més importants i on, en èpoques posteriors, es produiria el creixement de la ciutat. La ciutat s’escampa en les eres de les planures formant nous ravals.

El contacte amb la mar, molt important per afavorir el comerç portuari, es donava en un petit assentament unit a Castelló per ordre de Jaume I pel “ Camí vell de la mar” on es troba l’actual Grau de Castelló. La separació de 4 km de tarongerars entre ciutat i grau continua fent important aquesta comunicació que ha estat millorada amb un increment de les vies possibles.

No és fins principis del segle XX que es planifiquen els eixamples segons retícules ortogonals però, en canvi, a finals de segle, l ‘expansió produïda per la migració és de forma tentacular. Aquesta densificació de la ciutat s’ha anat traduint en un augment d’altures del centre, de dos o tres fins a dotze o tretze.

Així, el centre al segle XXI es troba molt congestionat per l’edificació, el trànsit i la gran quantitat d’activitat. Amb voluntat de reduir el nombre de cotxes pel centre s’han construït recentment les rondes que envolten la ciutat i creen una circulació radial.

Si et dirigeixes a Correus a enviar una carta et trobaràs en un dels edificis més bonics,  al meu parer, de la ciutat. L’obra de rajola i cristall amb materials ceràmics és molt interessant per la textura i combinació d’aquests conformant una façana flanquejada per dues torretes rematades amb uns pinacles. Però, quan entres a l’interior, et trobes una zona central de doble alçada d’ús públic il·luminada amb una gran claraboia de ferro i cristall, l’observació de la qual fa curta l’espera quan hi ha molta cua. Al voltant d’aquest espai es troba l’àmbit de treball administratiu amb finestres per atendre als clients responent a la funcionalitat de l’edifici. Correus i Telègrafs projectat per Demetri Vives el 1916 amb la col·laboració de Joaquim Dicenta Viaplana és una de les mostres més importants del modernisme a Castelló de la Plana.