dimarts, 23 d’octubre del 2012

Ciutat Vella - la memòria del lloc



Caminar pels carrers de qualsevol nucli històric – fundacional - d’una ciutat sempre té quelcom d’especial. És passejar per segles i segles de records col·lectius, d’històries anònimes que deixen la seva petita petjada en el racó més insospitat. I cada habitant de cada poble o ciutat al final acabarà identificant una part de la seva trajectòria vital amb aquella plaça, aquella font, aquella caseta d’aparença insignificant o l’ambient d’aquell carrer que al llarg del temps el va veure crèixer, en tots els sentits.

Cares a la font dela plaça Sant Just i Pastor

Tenir la capacitat de saber conservar (intencionadament o no) al llarg del temps aquests elements que han forjat el caràcter i el sentiment de pertinença de milers de ciutadans anònims a la seva ciutat és una qüestió imprescindible. Això es fa present a la ciutat vella de Barcelona, on no només les traces antigues es mantenen, sinó on la memòria també és tangible, es respira a l’ambient. 



Forats de metralla a Sant Felip Neri
Malauradament en el cas de la ciutat que m’ha vist crèixer, el Prat, difícilment podré identificar la majoria d’aquests espais d’aquí uns anys, doncs ja m’és molt difícil reconeixe’ls avui. Què se n’ha fet d’aquell parc on passava llargues estones amb els avis o la capelleta de la cantonada on quedava amb els amics? Entristeix el fet de saber què quan siguis gran no podràs dir a ningú una frase tan senzilla com aquesta: “Mira, sobre aquestes pedres vaig apendre a anar en bicicleta”. Però el que més entristeix de tot és que la majoria de les vegades la seva desaparició no té cap justificació, més enllà de “és que està vell” o “fa lleig”. Penso que al final el que s’aconsegueix amb això es crear ciutats impersonals i esborrar els records de les persones.


Perquè què ens queda si ens treuen els records?