Els que vivim a Barcelona estem acostumats a bucejar entre el trànsit, el soroll, la contaminació, la gent i els carrers. Bucejem, i ens em convertit en experts en l’amnea ciutadana, quasi no necessitem respirar...jo si en algun moment necessito aire virtual, aixeco la vista i allà dalt, sempre atenta, hi ha la torre de Collserola que em recorda que és un tros de terra de veritat.És la meva/nostra illa, la tinc tant a prop que no hi vaig pas...sempre aspiro a una altra terra en somnis, la que forma un mar de muntanyes, amunt, ben amunt, als Pirineus, al Pallars, a la Bastida de Bellera, on el far i illa alhora són les cases protectores i llar de l’instint.
