divendres, 28 de desembre de 2012

La “història” de la plana


Mentre que Barcelona ha d’agrair la seua esplanada a Montjuïc ja que la seua situació va contribuir a la retenció de sediments que van fer possible la seua consolidació. Podem explicar una part de la història de Castelló des de dos dels seus tossals més propers: el Tossal Gros, a 354 msnm, i el de Penyeta Roja, a 288 msnm. El primer conservat verge, el segon molt més urbanitzat.  Precísament van ser aquests tossals els pares de la llegenda fundadora de Castelló, el Tombatossals.
“Dues muntanyes, de la pedregosa terra del Bovalar (partida del terme de Castelló de la Plana situada a l’oest que forma part de muntanya i secà), que es coneixíen perquè sempre havien viscut una al costat de l’altra. La Penyeta Roja era delicada i graciosa i el Tossal Gros gran i seriós. Els dos estaven molt enamorats! Els vents suaus feien de missatgers entre els amants, Tossal Gros enviava a Penyeta Roja aromes d’espígol i timonet, de poliol i murta. Ella li corresponia fent-li arribar perfums de romer, de malves i de te. (…)
L’encisadora Penyeta Roja mostrava el seu cos una ferida ben marcada. Un immens clavill que quasi li deixava les entranyes a la vista. Va ser per aquella esgalladura per la qual va eixir la roca de la llegenda! El rocam que mancava del ventre de Penyeta Roja va conformar una enorme criatura, el gegant Tombatossals.”
Tombatossals  és un gegant de bona ànima que com el seu nom indica, tenia la força suficient com per alçar o ensorrar els turons i les muntanyes. Amb el temps va arreplegar una bona colla d’amics també gegants: Cagueme, Bufanúvols, Tragapinyols i Arrancapins. Van viure tots plegats dins La Cova de les Meravelles fins que els fills del Rei Barbut van sol·licitar el seu ajut per arreglar els assumptes agraris del regne. Tots ells van fer possible la fundació de la ciutat de Castelló de la Plana!
Farà uns dies, en commemoració del 75é aniversari de la mort de l’autor, es va estrenar un llarg metratge, de Nereida Animation Films que dirigeix Manuel J. García, al País Valencià explicant amb imatges aquesta invenció literària del paisatge. Malauradament, no en valencià tot i que el llibre de José Pascual Tirado, datat al 1930, ho era, i com també continua sent una de les nostres llengües.
-Això quina llengua és? –digué Bufanúvols.
-Valencià del bo, del que es guarda en conserva com
les llonganisses del frito  per a dia de batuda –afirmà Cagueme.(…)”

Si bé la pel·lícula encara no l’he vist, el llibre el recomane, i molt, a tots aquells qui gaudisquen coneixent mites, històries i tradicions de les ciutats, en aquest cas, de la meua ciutat, Castelló de la Plana:
“I que eixe esperit siga en nosaltres, que lo seu exemple ens anime, que mai ens abandone mentres quede un morteràs en los fonaments del nostre benamat poble”