dimarts, 15 de gener de 2013

una proposta POPULAR/de l'AJUNTAMENT- de l'ÈXIT al FRACÀS



ROQUETES/LE MIRAIL

Per entendre el barri de Roquetes cal conèixer el seu context històric i social. Es defineix amb l’arribada massiva de la immigració a principis del anys 60 com a resposta del procés d’industrialització que necessitava urgentment molta mà d’obra barata. La seva situació geogràfica, apartada de Barcelona, amb una topografia complicada, al cap dels anys, l’exclusió social, l’atur, els desnonaments eren situacions que es respiraven amb angoixa pels carrers.

Però el barri de Roquetes té un abans i un després marcat per les actuacions dels propis veïns. Per sort o per desgràcia, aquesta gent es va unir per a tirar endavant un projecte que semblava, al menys per l’ajuntament de Barcelona, de poc interès. Van reivindicar la seva situació precària, sense tenir ni tant sols un sistema de clavegueram, reivindicaven que també eren ciutadans de Barcelona i que tenien el mateix dret d’urbanitzar-se i adequar la zona per a viure-hi dignament.

“Va fer falta sequestrar un autobús perquè ens escoltessin…”  va comentar la presidenta del centre cívic.

Actualment,  l’espai públic és de gran complexitat, però sobretot, amb molta vida, amb guitarres que es deixen escoltar durant els vespres, escales mecàniques que apropen al més allunyat, amb artistes que pintes els espais públic, amb nens de carrer que juguen a futbol en comptes de jugar a les drogues…  
Referent a la majoria d’edificis públics han estat construits per reivindicacions populars, els quals són autogestionats pel propi veïnatge.


El projecte del Mirail s’enmarca en una situació social similar. Davant la rapidesa en el desenvolupament de Toulouse a principis dels 60, calia respondre ràpidament al boom demogràfic. L’utopia de concebre el barrri del Mirail, prometia una nova ciutat creada a pocs quilòmetres de centre. Era un projecte radicalment modern,  amb carrers superposats verticalment, separant la circulació rodada de la peatonal; una ciutat alhora densa per l’intensitat de la vida que s’hi proposava, mixta en activitats sempre entrellaçades, amb una morfologia d’urna d’avella clara i amb gransespais verds, equipaments públics, llocs de traball, universitats… segons les previsions, el Team X pretenia doblar la “ville rose”, és a dir, agrupar 100.000 habitants.

Però el que havia de ser una oda al progrés, l'inici d’un urbanisme revolucionari ha quedat en l’imaginació. En comptes de relligar, s’entèn com una ciutat d'altes muralles de formigó. No s’hi entra si no hi estàs obligat. Però fa una desena d’anys que hi ha un treball de recomposició urbana, després d’un seguit de demolicions “necessàries” que han deixat cicatriu a la zona.