dilluns, 14 de gener de 2013

Ciutat vella _ Nucli antic Berga


Igual que Barcelona trobem els primers indicis d’ocupació a Berga en l’època romana, tot i que els orígens són poc clars es creu que els anomenats bergistans eren els primers habitants d’aquesta zona. S’han trobat textos que confirmarien que cap al 195 aC, els anomenats bergistans tenien diversos castells en la zona el més important és el castrum Bergium que devia correspondre a l’actual ciutat de Berga.

Igual que la major part de la península ibèrica el Berguedà de l’època visigòtica  i Barcelona van ser ocupades pels musulmans, es diu que aquesta ocupació va comportar la destrucció total de la ciutat de Berga. La conquista realitzada pels francs al final del mateix segle VIII alliberà aquests territoris que van ser repoblats abans de l’any 835.

Al llarg del segle IX començà a configurar-se el comtat de Berga dins el conjunt del comtat de Cerdanya, i acabà adquirint un caràcter independent els primers anys del segle X, amb Berga com a capital.

És en aquest segle quan comença a adquirir importància la ciutat de Berga per la seva proximitat a França. La ciutat comença a créixer en la zona que actualment és el nucli antic, situat en una costa just al peu de la serra de Queralt entre les rieres de la Fontollera i la dels Molins. Igual que Barcino la ciutat creix en un petit turonet limitada per dos corrents d’aigua, tot i que l’escala és molt diferent veiem clares similituds en els dos orígens de les ciutats.

Des d’aquesta zona elevada es té una visió molt bona de gran part de la vall del Llobregat, fet que proporcionava una gran avantatja alhora de defensar la ciutat de Berga i això va permetre que aquesta anés adquirint importància en la zona. Igual que Barcelona Berga tenia el Castell de Sant Ferran en un turo una mica més elevat que la pròpia ciutat i des del qual es dominava aquesta.

Al segle XIV consta que fou construïda la muralla definitiva de la ciutat, aquest fet representa una extensió aproximadament a la de l'actual nucli antic. Aquest nucli incloïa un barri jueu d'una certa importància, sorgit al segle anterior i que tenia la seva pròpia sinagoga. La muralla seguia gairebé la corba de nivell dels 700 m d’altitud, línia que actualment correspon al passeig de la Canya o la ronda del Rector Moreta. A l’interior una sèrie de carrers amb pujada organitzaven la malla i ajudaven a salvar el desnivell que en alguns punts arriba a ser de 40 m. L’eix més important de la població antiga era, i encara és, el carrer Major o carrer de la Ciutat que acaba a la plaça de l’església de Santa Eulalia i on actualment trobem l’ajuntament.



Amb aquest aspecte també trobem algunes similituds amb Barcelona, ja que el antic carrer principal de la ciutat segueix tenint  una rellevància considerable en la morfologia de la ciutat, i l’ajuntament i els edificis on es troba el poder polític segueixen estan en el mateix lloc on es trobaven en la ciutat medieval. També és important que la antiga muralla passa a ser un carrer d’una importància considerable per la ciutat com passa a Barcelona amb les Rambles.

Les dimensions de la ciutat es mantingueren estables fins al segle XVIII. La part més antiga correspon a l'eix que va des de la plaça de Santa Magdalena, al nord-est, fins al capdavall del carrer del Roser, al Sud-oest. Les construccions arriben just fins a sota de la carretera de Sant Llorenç de Morunys. Dels set portals que envoltaven la ciutat només queda el de Santa Magdalena, d'origen medieval.

Tot i que ja hi havia alguns edificis a l’exterior de la muralla, no va ser fins al segle XVIII que les muralles es queden petites i la ciutat comença a créixer a fora, mitjançant una sèrie de carrers amb desnivells pronunciats es pot passar del nucli antic a l'eixample oriental de la ciutat, urbanitzat amb amplitud i que inclou la plaça de Viladomat, que continua per un passeig (actual passeig de la industria) amb arbres que enllaça, al capdavall, amb el passeig del Cementiri i els habitatges de Santa Eulàlia. En aquest nou creixement hi ha anat instal·lant diversos equipaments, com la residència d'ancians Verge de Queralt, a sota mateix del vulgarment anomenat revolt dels Oms, l'hospital al turó de Santa Magdalena i el cementiri i el parc de bombers a l'extrem SE de la ciutat, sobre el camí de Pedret. La ciutat s'expandí també a cavall de les carreteres de Solsona i de Manresa, tot constituint l'eixample sud-occidental. Gairebé al centre de la ciutat actual hi ha el passeig de la Pau, que surt de la plaça de la Creu, punt de bifurcació de les dues carreteres.

Per la banda nord, al damunt de la ciutat, hi ha l'indret anomenat castell de Sant Ferran, antiga fortalesa de la qual resten alguns fragments de muralla.

Com hem pogut observar, tot l’evident diferència de dimensió, veiem que els orígens i el creixement de la ciutat de Berga i la de Barcelona no són tant diferents, les dues apareixen en l’època dels romans, col·locades en una zona estratègica. Passant uns anys protegides per les muralles i amb el pas del temps aquestes es queden petites i la ciutat creix mitjançant un eixample, en el cas de Berga més irregular degut a la difícil topografia.