El
gran punt de control de la ciutat permitia Barcelona anar creixent amb certa
seguretat. Es tractava de la muntanya de Montjuïc, a la que al principi els
barcelonins se l’estimaren, l’odiaren quan es va convertir el 1714 en una
muntanya militar, i l’oblidaràn tot ser un dels grans pulmons deixen respirar
la ciutat. La muntanya ha servit tant de material de construcció per a
catedrals i grans palaus com d’abocador per emplenar aquestes ferides buides
que deixaven les canteres. L’han
utilitzat sí, l’han explotat, hi han enterrat els jueus, però mai l’han viscut
ni s’hi han passejat fins que al 1992 pels Jocs Olímpics va passar a ser el
pulmó verd i la muntanya de l’esport.
Però desafortunadament, la que va ser la mare de Bracelona, cada dia cau més en l’oblit, i deixa un buit en els skylines que omplen la torre Agbar, o l’hotel Vela.
La
Garonne neix constantment als pirineus, passa serpentejant el cor de Toulouse i
resta a l’aguait de tothom. A la Garonne s’hi passeja, s’hi viu, es voreja. És
un riu que està en constant punt de mira.
Uns ponts la travessen en diferents punts mostrant, pels més passejadors
unes vistes de Toulouse sempre flotant sobre ella. És el gran passeig que
Barcelona busca constantment però què solament de manera natural, la Garonne ho
aconsegueix.
