dimarts, 15 de gener de 2013

MONTJUÏC és a Barcelona com el GARONNE és a Toulouse.





El gran punt de control de la ciutat permitia Barcelona anar creixent amb certa seguretat. Es tractava de la muntanya de Montjuïc, a la que al principi els barcelonins se l’estimaren, l’odiaren quan es va convertir el 1714 en una muntanya militar, i l’oblidaràn tot ser un dels grans pulmons deixen respirar la ciutat. La muntanya ha servit tant de material de construcció per a catedrals i grans palaus com d’abocador per emplenar aquestes ferides buides que deixaven les canteres.  L’han utilitzat sí, l’han explotat, hi han enterrat els jueus, però mai l’han viscut ni s’hi han passejat fins que al 1992 pels Jocs Olímpics va passar a ser el pulmó verd i la muntanya de l’esport.


Però desafortunadament, la que va ser la mare de Bracelona, cada dia cau més en l’oblit, i deixa un buit en els skylines que omplen la torre Agbar, o l’hotel Vela.

La Garonne neix constantment als pirineus, passa serpentejant el cor de Toulouse i resta a l’aguait de tothom. A la Garonne s’hi passeja, s’hi viu, es voreja. És un riu que està en constant punt de mira.  Uns ponts la travessen en diferents punts mostrant, pels més passejadors unes vistes de Toulouse sempre flotant sobre ella. És el gran passeig que Barcelona busca constantment però què solament de manera natural, la Garonne ho aconsegueix.