El Prat neix entre la voluntat de la terra i l’oposició del mar, com un fil
que igual deriva cap a un costat que cap a l’altre i que com a tal penja del
seu propi destí, d’un destí que no coneix. El Prat no deixa de ser una
casualitat, un parèntesi entre el segle XIV i el segle XXI, entre una certesa
consistent i un futur desconegut. En resum, una casualitat, un petit incident.
Des dels seus inicis com a territori habitat, ja al segle XVII, i fins fa
poques dècades, ha estat sempre una ciutat de tradició agrària. I és que la
topografia absolutament plana de les terres fa que els horitzons s’obrin a l’agricultura.
De l’antiga ciutat nomès en queden dos carrers, que vertebren la resta del
casc antic així com el posterior eixample als anys cinquanta. Aquest nou
eixample creix en forma de malla ortogonal i clara, a partir d’un gran eix
cívic situat transversalment a l’antic carrer abans mencionat, de forma
paral·lela a la línia de mar. Un front marítim molt extens del qual s’en gaudeix molt poc. Però no tota la ciutat moderna se situa dins d’aquest
tipus de creixement, també hi trobem barris singulars sorgits segons les seves
pròpies lleis. Un d’ells és el format pel conflictiu polígon de Sant Cosme als
afores de la ciutat, tocant al límit de l’aeroport. L’altre és una singular
zona residencial de casetes adossades amb jadí i carrers pràcticament
peatonals, com si d’una illa en mig de la ciutat es tractès.
 |
| Nova avinguda vertebradora de l'eixample |
El nucli urbà del Prat està molt clarament delimitat pels següents factors:
d’una banda, la autovía C-31 i les vies ferroviàries al nord, al sud pels
espais naturals protegits del delta del Lobregat i la zona agrària. A l’est
trobem la barrera natural del riu Lobregat, així com els polígons industrials
situats al límit del nucli urbà. A l’oest, es situa la resta del parc agrari
del delta a més d’altres zones industrials. Menció a part mereix el cas dels
terrenys de l’aeroport, situat a la part sud-oest, que superen amb escreix
(doblant o triplicant!) la superfície del nucli urbà de la ciutat. El resultat
de tots aquests condicionants és el d’una ciutat a la qual es podria dibuixar
fàcilment el perímetre d’una muralla que mai no va existir.
