dilluns, 22 d’octubre de 2012

Mi Ciudad - El Prat de Llobregat



El Prat neix entre la voluntat de la terra i l’oposició del mar, com un fil que igual deriva cap a un costat que cap a l’altre i que com a tal penja del seu propi destí, d’un destí que no coneix. El Prat no deixa de ser una casualitat, un parèntesi entre el segle XIV i el segle XXI, entre una certesa consistent i un futur desconegut. En resum, una casualitat, un petit incident.
 
Des dels seus inicis com a territori habitat, ja al segle XVII, i fins fa poques dècades, ha estat sempre una ciutat de tradició agrària. I és que la topografia absolutament plana de les terres fa que els horitzons s’obrin a l’agricultura. 

De l’antiga ciutat nomès en queden dos carrers, que vertebren la resta del casc antic així com el posterior eixample als anys cinquanta. Aquest nou eixample creix en forma de malla ortogonal i clara, a partir d’un gran eix cívic situat transversalment a l’antic carrer abans mencionat, de forma paral·lela a la línia de mar. Un front marítim molt extens del qual s’en gaudeix molt poc. Però no tota la ciutat moderna se situa dins d’aquest tipus de creixement, també hi trobem barris singulars sorgits segons les seves pròpies lleis. Un d’ells és el format pel conflictiu polígon de Sant Cosme als afores de la ciutat, tocant al límit de l’aeroport. L’altre és una singular zona residencial de casetes adossades amb jadí i carrers pràcticament peatonals, com si d’una illa en mig de la ciutat es tractès.
Nova avinguda vertebradora de l'eixample

El nucli urbà del Prat està molt clarament delimitat pels següents factors: d’una banda, la autovía C-31 i les vies ferroviàries al nord, al sud pels espais naturals protegits del delta del Lobregat i la zona agrària. A l’est trobem la barrera natural del riu Lobregat, així com els polígons industrials situats al límit del nucli urbà. A l’oest, es situa la resta del parc agrari del delta a més d’altres zones industrials. Menció a part mereix el cas dels terrenys de l’aeroport, situat a la part sud-oest, que superen amb escreix (doblant o triplicant!) la superfície del nucli urbà de la ciutat. El resultat de tots aquests condicionants és el d’una ciutat a la qual es podria dibuixar fàcilment el perímetre d’una muralla que mai no va existir.