dimarts, 23 d’octubre de 2012

Mi ciudad: Palma


“Surt es sol a Ciutat, de color carabassa ės sa Catedral,
sa calitja se mescla amb es fum d'un vaixell d'Iscomar.
S'edifici de Gesa se desmorona i cauen reflexos damunt s'arena
des vidres daurats, faraones obres de temps passats.”
Islas Baleares (Lamparetes), Antònia Font



Com canten els d’Antònia Font, Palma és Ciutat en majúscules a Mallorca, perquè no n’hi havia d’altra: Ciutat i Part Forana com deien els qui hi vivien en un altre temps. És una ciutat feta a mida de l’illa, encara que alguns edificis últimament hagin anat més enllà d’aquestes proporcions… Com a ciutat mediterrània que és, mira al mar i li mostra la seva cara més fotografiada. La Seu o Catedral s’emmiralla en un llac artificial per recordar als visitants l’efecte que feia en la gent que arribava per mar a la ciutat molts anys enrere, quan encara arribava l’aigua fins a la murada antiga. El Parc de la Mar, el Passeig Marítim, l’edifici de Gesa i una via de cintura substitueixen ara sobre terra guanyada al mar, aquella entrada.

La Seu, l’Almudaina, sa Llotja i es Baluard són els edificis que mantenen la dignitat de la façana. I des d’aquí, cadascú tria camins distints per endinsar-se en els carrerons de la ciutat antiga cap al centre urbà que és la Plaça d’Espanya on l’estàtua del Rei En Jaume I ens espera cavalcant. Si voregem la Seu, ens perdrem per carrers estrets on hi passa l’oratge però no el sol, fins arribar a la Plaça de Cort amb l’Ajuntament i l’olivera vella amb cara de bruixa. En aquesta mateixa zona trobem la plaça de Sta. Eulàlia amb l’església d’arena, de marès com quasi totes, i a la seva dreta d’esquena al mar, més carrerons curiosos del barri de Sa Calatrava. Si partim des de la Llotja, amb la plaça de la Drassana amb aires de barri de pescadors, tindrem el Born com a guia amb les esfinxs que ens vigilen a cada costat del passeig i al final d’aquest, la bifurcació que ens fa sortir o no de la ciutat antiga. O bé, tenim el senyorial carrer de Jaume III que arriba al Passeig Mallorca amb el torrent de la Riera antigament desviat allà on limitava la ciutat, o per altra banda, sense sortir del nucli antic en direcció a la Rambla. Abans d’arribar però ens sorprendria de ben segur l’edifici modernista de la ciutat per excel·lència: el Gran Hotel, i a l’altra banda del carrer, els edificis bessons que fan cap de cantó. Si pugéssim unes escales de devora el Teatre Principal, arribaríem a la Plaça Major d’arcs, que no té l’encant que li pertoca com a plaça major, però en un joc de pujades i baixades, aquesta part fronterera entre la part alta i la baixa, té el seu encant. La Rambla, és un altre passeig que es troba on antigament passava la Riera i ara és plena de quioscs de floristes.  Quasi paral·lelament a aquest passeig a mà esquerra hi ha el carrer de la Concepció, amagat del trull turístic i comercial.

Tot allò que queda més enllà dels límits de les murades antigues o de les poques runes que en queden, són barris de pescadors com el de Santa Catalina o es Molinar i es Portitxol, i d’altres que s’han anat diluint en els eixamplaments posteriors i que no han arribat a conservar la seva personalitat, llevat d’alguns nuclis d’antics pobles o llogarets que s’han vist annexats a la gran massa urbana.