La vida al carrer, un "Cabanyal íntim"!

Un cúmul infinit de formes de mirar, de realitats i de somnis interactuen de forma explícita quan es creuen entre elles a les cantonades. D’aquesta manera, la cantonada es converteix en un lloc màgic, ple de diversitat urbana. És el lloc on es produeix la fricció, la superposició i el conflicte entre multitud de relacions abstractes.  A cada cantonada trobem quelcom diferent: la permeabilitat variable de la planta baixa, l’aparició d’intersticis que propiciaria l’ocupació de l’espai exterior mitjançant unes taules, un quiosc, uns bancs... El  buit que acaba donant sentit al ple doncs el buit l’omplim entre tots NOSALTRES, doncs som el fragment sense el qual el ple no tindria sentit.

Tot açò es fa palés en la nostra visita a la Barceloneta: cadires al carrer, l’home que amb la bata ens escolta des del balcó del primer, la dona que pretén fer-nos fora de l’entrada del seu comerç, el cinema a la fresca del que podíem haver estat partíceps... I tot açò, en contraposició amb els projectes que segueixen  la voluntat de Barcelona d’obrir-se a la mar com ara l’hotel Vela, ben alt i majestuós, accessible a ben pocs i amb una plaça al darrere sense produir cap comunicació amb el passeig, cap diàleg, ni visual ni de cap altre tipus.

La sensació que podem tenir a la Barceloneta, o com a mínim la sensació que vaig tenir jo, que el carrer la gent se’l fa seu, passa poc a Castelló... Només a les festes, la Magdalena, els castellonencs abandonen per un moment el compartiment del cinquè tercera on viuen i es relacionen amb el del tercer cinquena , quart quarta i tots qui es troben! Tothom al carrer, la ciutat sembla una altra...

Tot i tenir ben propet el Grau de Castelló, com he vist que no hi ha més valencians, permeteu-me en aquest cas, comparar amb València i el seu barri pescador: el Cabanyal. Els seus carrers bé recorden als de la Barceloneta: cadires al carrer, olor a peix de bon matí, cases de poca alçada... però, malauradament, el govern valencià, del PP és clar, ha aprovat l’obertura de “ València a la mar” . València, que com Barcelona, sempre ha estat ciutat marítima i la gent ha viscut i s’ha dedicat a la mar, paradògicament havia estat fins el moment tancada. Així doncs, cal continuar l’avinguda de Blasco Ibañez per dividir tot un barri, tirant avall més de 1500 vivendes i destruint una trama urbana, reticular derivada de les barraques que abans hi havia, patrimoni cultural fins i tot reconegut com a tal, BIC (Bé d’Interés Cultural). Cal, sembla ser, revitalitzar un barri, amb molt més vida que d’altres, i fer més fàcil l’arribada a la platja i al port, més fàcil per a qui?

Potenciar el turisme, el transport, la tecnologia, donar a conèixer València a Europa... La gran generositat que mostren pensant amb les suposades voluntats dels nouvinguts, els ha fet oblidar els que ja hi eren allà i que, ara, bramen, intentant ser escoltats, salvem el Cabanyal!