dissabte, 22 de desembre de 2012

Catedrals de Girona i Barcelona




Catedral de Girona : Santa Maria

         L'església cristiana catòlica de Santa Maria de Girona és la seu catedralícia del Bisbat de Girona i el major temple cristià del bisbat i de la província homònima. Els bisbes de la diòcesi de Girona són documentats genèricament l'any 516. Segons alguns documents del segle VII el seu culte era equiparable a les diòcesis de Toledo i Sevilla. Durant l'ocupació musulmana entre els anys 715 i 785 va ser transformada en mesquita.  La seva major particularitat és que té la naugòtica més ampla del món, de 22,98 metres, que és alhora la nau més ampla de qualsevol estil llevat de la de basílica de Sant Pere del Vaticà, que fa vint-i-cinc metres. Situada estratègicament al nucli central de la ciutat antiga, conegut com la Força Vella, coincideix amb el traçat urbà deGerunda, assentament d'època romana del qual encara en romanen mostres de muralla a l'actual plaça de la catedral.


Catedral de Girona: Planta
L'accès:

A la catedral de Girona, per una condició i entorn que ja hem mencionat a la comparació del barri vell de Girona amb el barri Gòtic de Barcelona, l'accès principal es produeix per una gran escalinata de 90 graons que es la característica més forta de l'esglèsia i sens dubte la imatge mes caracteristica de la ciutat de Girona. Aquest accés en escala, encara que amb un disseny i proporcions ben diferentes existia des de que allà on està l'actual temple, a l'época de la ciutat hi habia un altre temple d'estil clàssic i amb uns pórtics al voltant.


Quan es va fundar la ciutat de Gerunda (80-70 aC), ja es va destinar l'espai de l'actual Catedral a zona religiosa del fòrum romà. Allí hi havia el temple del culte oficial (segurament de principis del segle I dC). Ja hi havia una escala, més curta i més dreta que l'actual. A partir del segle IV-V, amb l'arribada del Cristianisme, l'antic temple va ser adaptat com a església cristiana.

A principis del segle XI, l'antic temple romà va ser substituït per una nova catedral, que tenia les característiques de l'arquitectura romànica catalana del moment (“primer romànic” o “romànic llombard”). Tenia una única nau, un pòrtic d'entrada, dos campanars (dels quals queda la Torre de Carlemany) i una capçalera amb cinc altars. Al segle XII s'hi va afegir el claustre actual.

A principis del segle XIV la capçalera de la catedral romànica era massa petita per acollir tots els clergues i els fidels. Entre 1312 i 1350 es va construir un nou absis gòtic, amb presbiteri central, deambulatori i una filera d'onze capelles al voltant. En acabar la capçalera gòtica, el bisbe i els canonges van decidir continuar l'obra de tota l'església amb una sola nau, que seria la més ampla de l'arquitectura gòtica mundial. L'obra va continuar lentament per dificultats de diversa mena, i vers 1500 només s'havien fet els dos trams orientals. Quedava la resta de l'església romànica.






A partir de finals del segle XVI es va reprendre la construcció de la gran nau i es van fer els dos trams de ponent. Al segle XVII es va fer l'escalinata i es va començar a fer la façana, que estava gairebé acabada el 1733. Entre els segles XVI i XVIII es va construir el campanar. Finalment, als anys 60 i 70 del segle XX es va acabar la façana occidental i la porta dels Apòstols.

Catedral de Barcelona : Santa Creu


La Catedral de la Santa Creu i Santa Eulàlia és la catedral gòtica de Barcelona, seu de l'arquebisbat de Barcelona. La catedral es va construir durant els segles XIII al XV al mateix lloc on hi havia hagut una catedral romànica, i encara abans una de paleocristiana. La façana d'estil neogòtic, no obstant això, és molt més moderna (segle XIX). L'edifici ésBé d'Interés Cultural i, des del 2 de novembre de 1929, Monument Històric Artístic Nacional.
La catedral està dedicada a la Santa Creu, la seva advocació principal, i a Santa Eulàlia, patrona de Barcelona, una jove verge que, d'acord amb la tradició cristiana, va sofrir el martiri durant l'època romana. La dedicació del temple a la Santa Creu, molt poc habitual, és una de les més antigues del món cristià i probablement es remunta a mitjan segle VII. La dedicació a Santa Eulàlia es coneix des del 877, quan el bisbe Frodoí va localitzar les restes de la santa i les va traslladar solemnement a la catedral.


Catedral de Barcelona: Planta
L'accès:

A la catedral de Barcelona l'accés es produeix d'una forma molt menys dramàtica i només des de l'exposició 
universal de 1888 poseix la plaça del davant fora de la petita esplanada del primer tram d'escala. També la façana 
actual es relativament nova. Així encara que a la catedral de Girona no hi ha gaire espai public al voltant, l'espai 
que hi ha és extretament lligat al caracter de l'església i representa una narració real com ha anat evolucionant 
els anys. Al cas de la catedra de barcelona, l'unic espai que te aquest caracter es la plaça de la santa seu. 
No obstant la plaça del lateral es tambe una actuació posterior. 


La basílica paleocristiana està documentada des del segle IV, ja que l'existència de bisbes de Barcelona es coneix des de mitjans del segle IV. De fet, el document més antic existent és de l'any 343 que correspon al concili de Sàrdica. En aquest concili consta l'assistència del bisbe de Barcelona, Pretextat. A part, a partir del 599, al segon concili Tarraconensis de Barcelona, el cronista Joan de Bíclara va escriure les actes del concili on consta que la catedral paleocristiana està sota la vocació de la Sanctae Crucis. Entrant pel soterrani delMuseu d'Història de la Ciutat de Barcelona, es poden visitar restes del baptisteri de la basílica paleocristiana (situat sota el rerecor de la catedral actual), amb una piscina octogonal.[1] El baptisteri fou excavat per l'arqueòleg Frederic Pau Verrier el 1965.
Façana abans de la remodel·lacio dels 1880

La façana neogòtica:


Amb motiu de l'Exposició Universal de 1888, després de gairebé quatre-cents anys sense fer grans obres a la catedral, gràcies al promotor Manuel Girona i Agrafel i els seus germans, es van reprendre les obres, es va convocar el concurs per l'edificació de la façana l'any 1882, establint com criteri estilístic a seguir el gòtic. Va ser adjudicat aJosep Oriol Mestres, arquitecte titular de la catedral des de l'any 1855.[13]
Es va inspirar en les traces realitzades l'any 1408 per Carles Galtés de Ruan.