dissabte, 22 de desembre de 2012

Eixample de Girona - Eixample Cerdà

Eixample de GIRONA

Tal com avui entenem l’eixample ens referim a la zona de barri considerada com a tal que abraça un perímetre ampli i més esponjar urbanísticament que podem situar entre els termes de la Plaça de Catalunya al sud, el carrer de la Creu al Nord i limitat a l’est pel riu Onyar i l’Oest pel carrer Barcelona. A grans trets, llevat de petits detalls, aquesta és la configuració que està a la ment dels gironins de la zona. Això, un cop definim el creixement de la ciutat tenim altres eixamples que esdevenen perllongació del primer i que ara tenen noms com Avellaneda, Pla de Palau, Palau. D’altres mantenen el sentit original del terme com el Mercadal, per posar un exemple, signe inequívoc de la nova Girona de primers del segle XX.  D’altres són el resultat del creixement seguint les vies de comunicació com és el cas de Santa Eugènia i Salt. Han desaparegut d’aquests indrets les indústries i les zones d’una economia pròpiament familiar: masos, bòbiles i petites indústries. Els nous eixamples han resultat ser part del retrobament de la tranquil·litat que no es gaudeix en la ciutat avui barri Vell. Un dels principals impulsors del model d’eixampla fou l’arquitecte Eugeni Campllong que impulsà un model que feia compatible el creixement de la ciutat més enllà de les muralles i les necessitats d’un procés d’industrialització creixent. 

Situació del centre enmurallat de la ciutat antiga de Girona. A diferència de Barcelona no hi havien  poblats rircunvalants d'importància inferior als que ajuntar amb el projecte de l'eixample. Els pobles perimetrals encara existeixen tots ells i mantenen ajuntaments independents: Salt, Sarrià de Ter, Sant Julià de Ramis, Quart.
Avui encara som hereus d’aquest creixement. Si la “descentralització” urbanística s’obria cap a l’exterior, el creixement ràpid fruit de la industrialització genera necessitats d’habitatges no sempre amb els serveis corresponents. Les quatre estacions de tren de les que gaudia la ciutat, les indústries al sector del Mercadal i l’increment de la població, són de forma interdependent factors que expliquen i donen lloc a l’actual eixampla, sense noms, de la ciutat. També encara avui es pateixen algunes de les característiques d’un model de  ritmes i configuracions diferents. L’eixampla original d’habitatges que comencen a envellir a habitatges moderns amb serveis insuficients.  El vell eixampla ha hagut de trobar respostes a la manca d’aparcament en els habitatges, ha de veure encara edificis en ruïna com al Joan Maragall, una saturació de contenidors en zones de pas i amb poca visibilitat, un enllumenat deficient com el que pateix el Joan Maragall-Creu, transformadors en espais públics i un cert desordre viari més culpa dels conductors que de l’ajuntament: aparcaments en doble fila, en revolts, en càrrega i descàrrega, de ciclistes que no respecten en cap cas, dic en cap cas, semàfors, voreres, sentits de circulació.

El nou eixample, lluny de les meravelles que podria suposar el nou urbanisme, està mancat de principis bàsics de sostenibilitat: contenidors soterrats, ocasió única per definir el nou model de recollida, aparcament desordenat per incivisme, neteja de carrers insuficients per la llunyania del centre comercial, insuficient presència policial, cosa que posa de relleu allò que ja es definia com a característiques de l’eixample: pèrdua dels signes d’identitat com a barri, insuficència dels serveis bàsics i creixement nou amb els dèficits de sempre. Les noves escoles redreçaran el futur de ben segut, però la opinió de les persones costarà força més de canviar. I això és el que pensen. Elles també necessiten de l’atenció del seu ajuntament i del que esperen així mateix una resposta.


La situació imprecisa de l'eixample i la seva extensió també és un tret ben diferencial de l'eixample de Girona respecte el de Barcelona, on aquest repressenta una extenció decisiva per la conformació de la ciutat. 



Eixample de BARCELONA

L'Eixample és un dels deu districtes de la ciutat de Barcelona. Inclou els barris de la Dreta de l'Eixample, l'Esquerra de l'Eixample (Antiga i Nova Esquerra de l'Eixample), Sant Antoni, la Sagrada Família i el Fort Pienc. Va sorgir al segle XIX, després de l'enderrocament de les muralles (1854-1856) i l'expansió de la ciutat. Comprèn un territori de 7,48 km² on hi viuen 269.185 habitants (segons el cens del 2009), fet que el converteix en el districte més poblat de la ciutat.
Inicialment, l'Eixample es va construir seguint el Pla Cerdà. L'enginyer Ildefons Cerdà va dissenyar un barri amb un traçat de carrers quadriculat, amb illes octogonals de cantonades truncades i amb amplis espais per vianants i jardins interiors. En la pràctica, el projecte original de Cerdà es va modificar substancialment.
El nom «eixample» és un calc de l'espanyol ensanche que hauria de ser «eixamplada» o «eixamplament» en català, conformement a les regles de derivació d'aquesta llengua com ho sosté Gabriel Bibiloni
El Quadrat d'or és la zona de l'Eixample de Barcelona situada al voltant del Passeig de Gràcia i delimitada aproximadament pel carrer Aribau a l'esquerra i Passeig de Sant Joan a la dreta, limitat per la Diagonal en la part superior la qual te forma de quadrat i acull un ric patrimoni arquitectònic, sobretot de l'etapa modernista. 



El centre de la ciutat de Barcelona, molt més extens que el centre emmurallat de Girona, es va anar densificant i va mantenir-se en el seu perimetre durant força temps. El de girona es va anar dispersant ràpidament. Aquestes caracterísitques va permetre que l'eixample de Cerdà fos molt més net i d'una desició única. Les zones a eixamplar de girona van haver d'escolar-se entre zones preexistents de baixa densitat partint del centre de la ciutat antiga.









Al cas de l'eixample de Barcelona, la seva situació i les noves connexions que s'hi creen tals passeig de gràcia, gran via de les corts catalanes, la diagonal, entre d'altres repressentaran una connexió ràpida i precisa que permetrà que Barcelona central addicioni d'una forma clara les viles de Gràcia, Horta, Sarrià, i la resta de poblacions preexistents.


El pla Cerdà

El Pla Cerdà fou un pla de reforma i eixample de la ciutat de Barcelona de 1860 que seguia criteris del pla hipodàmic, amb una estructura en quadrícula, oberta i igualitària. Fou creat per l'enginyer Ildefons Cerdà i la seva aprovació va anar seguida d'una forta polèmica per haver estat imposat des del govern de l'estat espanyol en contra del pla d'Antoni Rovira i Trias que havia guanyat un concurs de l'Ajuntament de Barcelona. L'eixample contemplat al pla es desplegava sobre una immensa superfície que havia estat lliure de construccions al haver estat considerada zona militar estratègica. Proposava una quadrícula contínua de mansanes de 113,3 metres des del Besòs fins a Montjuïc, amb carrers de 20, 30 i 60 metres amb una alçada màxima de construcció de 16 metres. La novetat en l'aplicació del pla hipodàmic consistia en què les mansanes tenien xamfrans de 45° per a permetre una millor visibilitat.
El desplegament del pla va durar quasi un segle. Al llarg de tot aquest temps, el pla s'ha anat transformant i moltes de les seves directrius no es van aplicar. Els interessos dels propietaris del sòl i l'especulació van desvirtuar finalment el pla Cerdà.

Al llarg del segle XVIII i la primera part del XIX la situació sanitària i social de la població de Barcelona s'havia anat fent asfixiant. La muralla medieval que havia permès a la ciutat resistir set setges entre 1641 i 1714 representava ara un fre a l'expansió urbana. El creixement demogràfic va elevar la població de 115.000 habitants el 1802 a 140.000 el 1821 i va arribar a 187.000 el 1850. Els 6 km de muralla encerclaven una superfície una mica per sobre dels 2 milions de m², si bé el 40% de l'espai estava ocupat per set casernes, onze hospitals, quaranta convents i vint-i-set esglésies.

Les condicions de salubritat empitjoraven fruit de la densitat i de la manca d'infraestructures sanitàries com xarxes de clavegueram o aigua corrent. Els enterraments en fossars davant de les esglésies eren focus d'infeccions, de contaminació d'aigües subterrànies i d'epidèmies. Tot i la decisió de fer els enterraments al cementiri de Poble Nou decretada el 1819 pel bisbe Pau de Sitjar i Ruata, no es va consolidar el seu funcionament fins mitjans del segle XIX.[4] A partir d'aquest moment, i forçat per ordenances militars, van començar a recuperar-se els espais dels cementiris a les portes de les esglésies com la de Sant Just, Sant Pere de les Puel·les o el fossar de les Moreres.
En aquestes circumstàncies, la mitjana de vida se situava en 36 anys per als rics i de 23 per als pobres i jornalers.