dimecres, 9 de gener de 2013

Sobre l'aparició de "grupos" a Castelló


 “A Castelló començaren a vindre forasters. Primer van ser els “murcianos”: en realitat procedien d’Albacete o de la Manxa. Després els andalusos aterraren a la Plana en quantitats considerables.
Sempre han vingut forasters a Castelló, però fins els anys seixanta eren assimilats ràpidament per la demografia autòctona. Però la maror immigratòria dels anys seixanta quasi anorreà totalment la pròpia naturalesa de la ciutat en els seus diferencials, socials i geogràfics.
També vingueren aragonesos, i gent dels masos i pobles de l’interior muntanyenc. La modernització de la ciutat féu vindre la gent dels pobles.”

Tota aquesta immigració de la que parla Antoni Porcar a un fragment de “Les arrels d’un lledoner” es troba relacionada, a més a més, de la “modernització” que significava la ciutat, atractius de concentració de comerços, equipaments, zones d’oci etc, amb la impulsió de la indústria taulellera (s’alçaren naus especialment al costat del desviament de la carretera Barcelona-València) i amb la coincidència temporal de creació d’una nova zona industrial a la zona portuària del Grau de Castelló, on destaquen la refineria i la central tèrmica.


La indústria taulellera en aquesta comarca es caracteritza per una llarga tradició d’artesans, i posteriorment industrials, impulsant la creació de noves fàbriques. La funció industrial va lligada al creixement demogràfic i la seua aportació de mà d’obra. El major increment es dóna des de 1960, a causa de l’augment de la natalitat després de la postguerra i l’arribada d’immigrants procedents en general d’Andalusia occidental i del sud de Castella la Manxa. Aquests immigrants normalment ocupaven els terrenys fora del casc i de la xarxa de carrers prevista, on els preus eren menors.



Així doncs, de la mateixa manera que a Barcelona aparegueren les barraques a finals dels anys 50, un grup dels quals es trobava al Turó de la Rovira, les conegudes com barraques del “Hoyo” al voltant de la pedrera i enfilant-se entorn les bateries antiaèries, on encara podem trobar-ne dos fileres de barraques formant dos carrers. A Castelló, aparegueren els coneguts com “grupos”, agrupacions de vivendes espontànies que sorgeixen a l’extraradi, allunyades de la ciutat al marge dels plans de l’eixample.




Aquests “grupos” són vivendes d’un o dos pisos d’autoconstrucció amb materials de dubtosa qualitat. Normalment,del totxo més barat i una capa de pintura per a la façana principal. S’agrupen en fileres paral·leles separades per un carrer estret sense pavimentar. L’accés a aquesta agrupació és únic. A més a més, manquen de xarxa de serveis, no es tenen en compte pel que fa a les decisions i es pretén obviar la seua existència. Però, en canvi, el 1965 la cinquena part de la població de Castelló hi vivia allà ja que, tot i el menyspreu cap a ells, també eren afavorits i estimulats al marge de tota legalitat, per interessos econòmics.

Actualment, la ciutat ha absorbit pràcticament tots els “grupos”, tot i que encara en queden alguns (marcats a l’ortofoto). I el sector ceràmic és el principal amb  el 90% de la producció espanyola. Els principals centres taulellers són l’Alcora, Onda, Vila-real i Castelló. El valor produït a la petroquímica s’apropa al de paviments i revestiments ceràmics, amb una important refineria de petrolis al Grau de Castelló.